Licor de llangardaix

Diu que perilla el subministrament d’ordi i d’altres cereals. Això no seria un problema gegantí, si no fos perquè el seu midó es fermenta amb aigua i s’aromatitza amb llúpol per tal de fer el beuratge anomenat cervesa. Si perilla l’ordi i altres cereals, perilla també la cervesa.

Això és un contratemps per als seguidors –conscients o no– de Bukowski, que no poden passar gaires dies sense absorbir-ne, sobretot si socialitzen als bars per veure els partits de futbol. Una cervesa al dia, o una birra, si ho preferiu, hauria de ser al conveni de qualsevol treballador. Perquè hi ha un tipus de bevedor de cervesa que no és feliç bevent vi. No pot veure el Barça centrifugant amb delicadesa una copa Riedel i ensumant. N’hi ha d’altres, com servidora, que sí.

Per tant, ja veig a venir que, d’aquí no res, si la crisi continua, proliferaran les cerveses “fetes a casa”. Allò que en diem “artesanes”. Els amics et convidaran a veure el futbol i et diran, tot traient una ampolla d’aquelles de tap de gasosa: “Tasteu-la, l’hem fet nosaltres. Té un aroma de regalèssia que us agradarà, perquè, justament, n’hi hem infusionat. Tot és quilòmetre zero. Hi hem posat panís del canari, que li dona un gust torrat meravellós. I té nom i tot: El Saltamartí”. I hom tastarà allò i l’endemà tindrà un mal de cap estratosfèric. I pensarà que, posats a fer, preferirà tastar aquell licor que hi havia abans als bars xinesos, amb un llangardaix a dins (sempre et preguntaves com l’hi havien posat i en quin estat) que suposo que li donava bon gust. No sé si els deuen haver prohibit, ara, aquells licors.