Serà interessant descobrir els propers mesos si el nou president de l'Argentina, Javier Milei, és pinochetista o thatcherista. O sigui, si és més del pare o més de la mare. A Augusto Pinochet i a Margaret Thatcher no se'ls pot encaixar en un mateix patró: ell va ser un dictador assassí que va guanyar el poder amb un sagnant cop d'estat; ella va ser primera ministra gràcies a les victòries electorals. El cas és que tots dos s'admiraven mútuament i tots dos tenien els mateixos objectius. Tots dos, com Milei, ho van apostar tot al neoliberalisme.
A cap dels dos se'ls pot qualificar de liberals, almenys en el sentit que avui donem a Europa (després de moltes dècades d'una Unió Europea garantista i de bases socialdemòcrates) al terme “liberalisme”. Thatcher, esclar, era més liberal, en el sentit que respectava les llibertats individuals. I suposo que no discutiríem si digués que qualsevol de nosaltres preferiria viure sota Thatcher que sota Pinochet. Però anem al detall.
Milei no té majoria parlamentària i s'ha proposat (veurem si ho aconsegueix) governar per decret durant dos anys, prorrogables per dos anys més. És a dir, tot un mandat presidencial.
A efectes pràctics, Thatcher va governar per decret durant gairebé dotze anys: el sistema electoral majoritari li proporcionava majories absolutes a Westminster i utilitzava aquest poder sense cap escrúpol. Recordeu que el Regne Unit mai no ha tingut una Constitució escrita i que per resoldre conflictes, diguem-ne, constitucionals encara es remet a un llibre victorià, La Constitució britànica, de Walter Bagehot, el fundador de la revista The Economist. I que els jutges del Tribunal Suprem són elegits pel govern. Thatcher va poder fer el que va voler.
Javier Milei ha començat amb una mesura perfectament pinochetista: la prohibició de les manifestacions i les protestes de carrer. Thatcher, per contra, va acceptar que els sindicats, especialment el de miners, li declaressin la guerra.
Convé aclarir que Thatcher no va actuar així per respecte al fair play (no sabia ni què significava això), ni tan sols perquè la llei i una tradició popularment arrelada sobre la llibertat d'expressió l'obligaven a això. Thatcher, com Francisco Franco durant la Guerra Civil Espanyola, desitjava una guerra llarga i cruenta als carrers. Era la manera d'extenuar i exterminar els sindicats, el gran enemic. Tenia els vots, tenia el poder i no hi havia límits.
Una de les desgràcies que ens afligeixen (no la més gran, certament) consisteix en el fet que el millor llibre sobre Margaret Thatcher, One of us, d'Hugo Young, no arribés mai a aquestes terres. En alguna llibreria de vell potser és possible trobar-ne una traducció argentina. One of us, és a dir, “un dels nostres”, referit a la pregunta que feia la Dama de Ferro sobre qualsevol persona (“¿és un dels nostres?”), explica molt bé a què aspira Milei. No només perquè Thatcher sigui l'ídola de Milei, segons va reconèixer ell mateix a l'últim debat electoral (no era fàcil dir-ho, perquè a l'Argentina es recorda la guerra de les Malvines), sinó perquè Milei, com Thatcher, promet reanimar un país en ruïnosa decadència.
La teràpia és de xoc. Reducció al mínim de l'estat del benestar, privatitzacions, supressió de subsidis, lluita contra la inflació a base de no emetre moneda, primacia de l'empresari sobre el treballador i confiança que el déu dels neoliberals enviï mannà en forma de petroli. A Thatcher li van arribar els primers barrils del Mar del Nord. Milei espera que, per fi, alguna multinacional exploti correctament els jaciments patagònics.
Ara descartem Pinochet, que podia permetre's executar o empresonar a qui no li agradava. I tornem al títol d'aquell llibre, Un dels nostres. Milei, com Thatcher, és sectari de cap a peus. O s'està amb ell o s'està contra ell. Milei, com Thatcher, diu que és liberal. A Milei, com a Thatcher, les minories no li importen gens.
Aquesta no és la idea europea del liberalisme, dues de les virtuts del qual, se suposa, són la tolerància i el respecte per les minories. La Unió Europea defineix els qui no s'ajusten a aquests criteris com a “il·liberals”. El millor exemple d'“il·liberalisme” l'ofereix el primer ministre hongarès, Viktor Orbán. I la qüestió és delicada quan una societat es divideix (majoria contra minoria, atenint-nos als vots, no als sondejos) davant d'un projecte tan transcendental com un canvi de model econòmic o, ja que hi som posats, una declaració d'independència.
Sospito que en el futur pròxim toparem contínuament amb aquest dilema: o els vots o (si n'hi ha) la llei. A la Unió Europea, de moment, hem optat per escoltar els vots, que són cada cop més contraris a la immigració, i atenir-nos a la llei, que prohibeix metrallar immigrants a les fronteres: això tan il·liberal ho subcontractem a tercers països.
