Al Líban ja no volem ser resilients

Les finestres del meu pis de Beirut van trontollar a causa de la força de les explosions. Vaig sentir crits, vaig sentir terror, vaig sentir la mort. Fa setmanes que no dormo bé. Com ha de poder dormir ningú, ni tan sols descansar, quan estem envoltats d’explosions i plens de pànic?

Fa més de tres setmanes que Israel bombardeja Beirut i envia tropes al sud en la seva persecució de Hezbollah, la combativa força política i paramilitar libanesa, enemiga declarada d’Israel. Més de 2.300 persones han mort i més de 10.000 han resultat ferides durant l’últim any, la majoria en les últimes setmanes, i hi ha un milió de persones desplaçades. Els atacs recents han matat almenys 127 nens. No hi ha cap lloc segur; ningú està fora de perill. Això no és vida. És una espera insuportable davant la possibilitat de la mort. Però, en realitat, viure al Líban durant els darrers cinquanta anys ha sigut en bona mesura esperar el següent desastre.

Primer va ser la guerra civil que es va estendre del 1975 al 1990, va matar 150.000 persones i va destrossar el país. Després van venir una sèrie d’assassinats al llarg dels anys, principalment de polítics, periodistes i activistes contraris a Hezbollah; la devastadora guerra del 2006 entre Israel i Hezbollah, i, el 2019, un dels pitjors col·lapses econòmics de la història moderna. L’any següent, una explosió catastròfica al port de Beirut ens va portar un altre superlatiu: una de les explosions no nuclears més devastadores de la història, que va assolar gran part de la ciutat. El Líban va caure de manera encara més profunda en la pobresa, el sensellarisme, l’atur, la inseguretat i la falta de medicaments, electricitat i aigua. Els generadors i els subministraments d’aigua s’han convertit en una forma de vida bàsica. He presenciat tantes guerres i tragèdies que de vegades em sembla que tinc 100 anys.

El meu pare, l’Atal·là, era d’un petit poble del sud del Líban situat a la frontera amb Israel, un lloc molt bonic anomenat Yaroun. El vam enterrar allà l’any passat, perquè complís l’últim desig que va manifestar abans de morir. Aquest mes el seu poble natal ha sigut arrasat. Sabeu les vegades que Yaroun ha quedat destrossat i s’ha reconstruït a partir de les cendres? És la metàfora del fènix que s’ha aplicat al poble libanès al llarg de la història recent. Ens diuen que som resistents. Ens admiren per la capacitat de recuperar-nos, de sortir-nos-en, de trobar la manera. Ah, que valents aquests libanesos!

Nosaltres mateixos també valoràvem aquesta qualitat, tant si en presumíem obertament com secretament. “Ens tornem a posar drets en un tres i no res”, ens dèiem a nosaltres mateixos i dèiem als altres. “Mireu com ens refem”. Però cada cop sento més gent parlar de la resiliència libanesa amb menyspreu, fins i tot amb ràbia. No volem ser resilients; només volem viure, i viure amb la il·lusió del futur, no aquesta existència de carpe diem que alimenta la nostra tendència a ignorar els problemes i oblidar el passat.

És com si el poble libanès estigués destinat als danys col·laterals eterns. Assenyalar amb el dit les potències estrangeres és fàcil i està justificat: la culpa dels problemes del Líban durant dècades es pot atribuir a Israel, l’Iran i Síria i al fracàs de França, l’antic amo colonial del Líban, en particular, i d’Europa en general. També se’n pot culpar el maquiavel·lisme polític dels Estats Units i el seu suport cec a Israel, incloent-hi la decisió de l’administració Biden de renunciar a fer esforços significatius per aturar la campanya d’Israel. Tots han contribuït a aquest cercle viciós infernal en què estem atrapats des de fa dècades. L’últim conflicte és una de les moltes tragèdies que ens ha portat Israel, amb el seu extremisme dretà, la violència desproporcionada, l’expansionisme cobdiciós i les guerres despietades. Hezbollah també ha provocat devastació, amb la seva visió ultrareligiosa, el vassallatge de l’Iran i la presa de l’estat libanès com a ostatge des de fa molts anys. Mentre Israel i l’Iran s’amenacen mútuament, nosaltres morim. Però és hora d’admetre que nosaltres, el poble libanès, tenim la nostra part de responsabilitat. Una vegada i una altra som incapaços d’aprendre la lliçó. La majoria segueixen donant suport als senyors de la guerra corruptes que controlen el poble apel·lant als instints sectaris i utilitzant l’esquer del clientelisme, substituint les institucions estatals que ells mateixos han contribuït a soscavar. És hora que traguem el cap de sota l’ala de la resiliència i treballem junts per construir un veritable estat democràtic i laic.

No vaig poder evitar aixecar els ulls al cel quan a finals del mes passat el nostre etern portaveu del Parlament, Nabih Berri, líder del moviment xiïta Amal i aliat de Hezbollah, va culpar l’estat de la seva “absència” i de no respondre a les necessitats de les persones desplaçades a causa dels últims atacs. Fa 32 anys que Berri és una peça clau d’aquest estat, un símbol de la corrupció política i econòmica que rosega el país. No puc acceptar que aquesta destrucció infernal sigui l’única solució davant del control de Hezbollah sobre el país. Rebutjo la idea que no hi hagi una alternativa política a aquesta massacre implacable. La justícia no hauria d’implicar mai matar innocents, i la venjança no pot portar mai a la pau. Aquestes veritats semblen òbvies, però ningú les creu.

Penseu en les persones aterrides, febles i indefenses del meu país, que en aquests moments no tenen sostre, seguretat ni recursos. Penseu en els infants que dormen al carrer perquè han bombardejat o podrien bombardejar casa seva. Mireu els milers de persones que viuen en aparcaments i places públiques. Ho han deixat tot i s’han aventurat cap al desconegut. El patiment d’aquestes persones innocents em trenca el cor, així com el patiment de la gent innocent de Gaza durant l’últim any i el del poble innocent de Palestina durant dècades.

L’actitud criminal i inhumana del món mentre es produeixen aquestes tragèdies concurrents em deixen profundament colpida. Als escalafons més alts dels governs no hi ha cap urgència per posar remei a aquesta situació; només promeses buides i condemnes per apaivagar les consciències culpables. No sé si ens podem permetre l’esperança. Sembla que aquest temps tenebrós no tindrà fi. D’on pot venir l’esperança? El cinisme preval en la política global. Cada moment viscut aquí sembla una propina o ens recorda la fragilitat de la vida. Cada alenada sembla un desafiament. Potser l’única esperança que tenim som nosaltres.

Copyright The New York Times