A la selectivitat hi havia un text per comentar, de la Irene Vallejo, meravellós com tots els seus (no heu llegit, encara, L’infinit dins d’un jonc?) sobre la impressió que et causen les primeres lectures. Les primeres vegades de les coses. Tots en tenim, de primeres vegades. La gent parla en general del primer petó i jo no me’n recordo, del primer. Per a mi l’important és l’últim, però només en aquest cas. Recordo el primer cop que vaig llegir Bukowski, recordo on era quan llegia Galíndez, recordo el primer cop que vaig anar a El Celler de Can Roca, el primer cop –potser també serà l’últim– que vaig tastar l’Enoteca 2001 de Recaredo, recordo el primer cop –també l’últim– que vaig anar de part.
Recordo el primer cop que vaig veure al teatre Fermí Reixach. Va ser amb Diari d’un boig, ho veig com si fos avui. “Jo soc el rei d’Espanya...”, deia a l’última part, i era tan viu, tan de veritat, tan ple d’alguna cosa com un aire comestible, palpable, que l’envoltava, mentre era el boig, aquell boig, que em vaig commoure, per primer cop, veient teatre. Recordo que vaig fer-me la broma, en sortir: “Tira tants capellans que els de la primera fila hauran quedat xops”. Em va semblar que aquell paper estava escrit per a ell. Vaig tornar a casa i era una altra.
Llegeixo a l'ARA que ahir va morir. Per això, el record d’aquell moment, subtil, de teatre –fa mil anys, d’allò– avui em ve a la memòria. No el coneixia, però l'hi hauria hagut de dir. He fet tard, i és una llàstima. Hauria pogut esperar-me a la sortida del teatre, en qualsevol de les altres obres que ha fet, i donar-li les gràcies, discretament, com a admiradora, perquè aquell dia, fent el Diari d’un boig, em va sacsejar. L’art és això. Sacseig. L'hi hauria hagut de dir. Li haig de dir a tothom que fa coses boniques (taules, jardins, menjar, llibres, vi, música, roba, bromes...) com m’agraden.
