Per què en diuen periodisme quan volen dir propaganda?

Del que fins ara en teníem el convenciment, ara en tenim la certesa. Durant tots els anys que portem de judicialització de la política era molt evident que alguns mitjans de comunicació formaven part de l’engranatge de les operacions orquestrades per atacar els adversaris polítics i per denigrar els moviments polítics que, com l’independentisme, suposen un qüestionament de l'statu quo fonamentat en el bipartidisme, la monarquia i la indissoluble unitat de la pàtria.

La inesgotable fonoteca de l’excomissari de policia José Manuel Villarejo –que potser algun dia descobrirem per què ara surt a la llum amb comptagotes– posa la banda sonora a molts anys de pràctiques delictives consistents a difamar i calumniar els rivals polítics a partir de la construcció de proves falses, d’informacions esbiaixades i de campanyes per emmascarar la reputació de les persones. La policia patriòtica, que fins avui segueix impune, ha pogut dur a terme moltes de les seves maniobres perquè ha comptat amb la imprescindible ajuda de grans altaveus mediàtics que han presentat com a informació coses que eren absolutament falses i tòxiques.

El cas més recent és el del presentador Antonio García Ferreras, que des de La Sexta, que pertany al grup Planeta, no va tenir inconvenient a difondre com a informació el que era pura porqueria llançada contra Pablo Iglesias. Però abans d’això, potser a molts dels que ara s’escandalitzen des de l’esquerra espanyola ja els semblava bé que passés. El moviment independentista i molt especialment els seus dirigents i altres persones significades han patit un assetjament continu a partir d’acusacions que queden en no res, de rumors que no tenen cap fonament i de campanyes orquestrades per presentar-los com a monstres.

El llistat de fake news és inacabable. D’entre les més sonades hi ha hagut els comptes inventats de l’alcalde Xavier Trias a Suïssa o els rumors continus que durant anys persegueixen el president Carles Puigdemont, amb tota mena d’invencions sobre ell i sobre la seva família, o el vicepresident Oriol Junqueras, a qui li van dedicar una portada per explicar que s’havia convertit a l’islam. 

És clar que alguns mitjans digitals i algunes capçaleres que es presenten com a mitjans de comunicació sovint són mitjans de propaganda que funcionen com a sobreeixidor de les clavegueres. Alguns ho fan de manera habitual i d’altres de forma ocasional, i malauradament són ben pocs els que es resisteixen a no jugar a aquest joc. Per explicar això, resulta molt gràfic i entenedor el que va dir Pedro J. Ramírez després de saber els resultats de les eleccions catalanes del 2012, amb aquest tuit: “Quién nos iba a decir que en la redacción de EL MUNDO tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña!”.  

Els mitjans de comunicació són una peça essencial en un sistema democràtic. De fet, a la premsa se l’anomena el quart poder perquè s’entén que se suma als altres tres, el legislatiu, l’executiu i el judicial, que configuren els pilars d’una democràcia. El problema de l’estat espanyol és que la separació de poders només és teòrica perquè més aviat hi ha una confusió de poders. Sovint no se sap on comença el legislatiu i on acaba l’executiu, i també hem vist les interferències contínues dels grans partits polítics en la governança del poder judicial. I a diferència del que passa en democràcies consolidades, que amb imperfeccions es poden considerar democràcies plenes, són l’excepció els mitjans de comunicació que exerceixen com a tals basant els seus continguts en la informació i no en la propaganda i fomentant l’opinió i la crítica legítima per contribuir a enriquir els debats. 

El descrèdit de la classe política, a vegades justificat i moltes altres vegades injust, és un element molt negatiu per a la qualitat del sistema democràtic. Si a tot això hi sumem el descrèdit dels mitjans de comunicació, que són percebuts per molta gent com una prolongació de maniobres inconfessables i d’interessos espuris, tenim una combinació devastadora perquè la gent de bona fe es queda òrfena de referents fiables.

Uns mitjans de comunicació exigents, amb credibilitat, que prioritzin la informació per sobre del clic fàcil són imprescindibles per a la qualitat democràtica perquè, quan fan bé la seva feina, també obliguen els polítics a ser molt més exigents i rigorosos en la seva gestió. Parafrasejant el títol d’una comèdia espanyola dirigida per Manuel Gómez Pereira que es deia Per què en diuen amor quan volen dir sexe?, a algunes estrelles mediàtiques amb amistats perilloses que es vanten de ser l’essència de la professió se’ls podria preguntar: per què en diuen periodisme quan volen dir propaganda?