L’hotel de les calces abandonades
Diuen que s’hi han arribat a fer trobades espiritistes i que, no fa gaire, la policia va desmantellar-hi una plantació immensa de marihuana, una operació en què es van detenir 21 persones d’arreu d’Europa. La plantació constava de 460 plantes, distribuïdes per les habitacions de l’antic hotel i alguna de les terrasses, el mateix edifici que tantíssims estiuejants recordaran d’haver-hi anat de vacances, i on també nombroses parelles hi van celebrar el convit de boda. Almenys en la primera fase de vida de l’antigament famós Hotel del Vallès, de gran prestigi turístic, en actiu del 1969 al 1994, quan va tancar. A partir d’aleshores, l’Hotel Panik, rebatejat així pels grafiters, seria notícia per altres fets.
El 2001 un incendi a la part del darrere va fer que se’n tornés a parlar. Un Nadal, els Mossos i la policia de l’Ametlla del Vallès van desmantellar-hi una festa rave, amb més d’un centenar de persones que feia dies que s’havien instal·lat a l’hotel abandonat, situat a l’autovia C-17, a l’Ametlla, on encara se’n pot veure intacte l’esquelet, gairebé a tocar del Garden Center. La feinada que van tenir per acabar de desallotjar la festa: uns okupes s’hi van instal·lar i l’antic propietari, un constructor de Granollers, a instàncies de les autoritats, un cop desocupat va haver de tapiar portes i finestres, una circumstància que va acabar d’arrodonir la imatge desangelada, de pel·lícula de por, que ja havia fet que el 1999 Jaume Balagueró hi rodés escenes d’ Els sense nom, un títol ideal.
L’Hotel del Vallès va ser referent durant anys en el sector hoteler de la comarca; un establiment de prestigi, que a part de famílies que tenien costum de passar-hi l’estiu, acollia nombroses convencions empresarials i, com a punt culminant, ni més ni menys que la selecció argentina de Maradona amb motiu del Mundial de futbol del 82. L’Hotel del Vallès s’havia construït a finals dels 60 per iniciativa de Matías Barres, destacat constructor de l’Ametlla, en una època de creixement immobiliari. Tenia de tot. Hi destacava la sala de festes i també una piscina on, després del tancament, hi va navegar (flotar) durant un temps un Optimist, sense altre rumb que l’aigua verdosa i la porqueria.
A l’Hotel del Vallès, un bon hotel, sens dubte, hi anava molta gent de Barcelona. També estiuejants que feien vida al poble. En diverses tongades (1930 i 1970) l’Ametlla va rebre la influència fortíssima dels estiuejants, alguns dels quals es van fer torres conegudes, cosa que va condicionar la vida i l’economia del municipi, amb famílies de tot tipus, de nivell altíssim, des dels Millet fins als Jiménez de Parga, que van introduir-hi el concepte de segona residència i van convertir l’Ametlla en un dels llocs amb la renda familiar disponible més alta de Catalunya.
No m’he pogut resistir a aturar-me a l’Hotel Panik. De seguida hi he observat un detall: unes calces, brutes, solitàries, abandonades en el descampat on hi havia hagut l’aparcament. ¿Com han arribat fins aquí, aquestes calces? ¿De qui eren? ¿Com les va perdre la seva propietària? Tot i que m’ha semblat que havien sigut de color rosa, potser rogenques, és evident que, en el seu moment, havien sigut immaculades, netes, com l’hotel abandonat que un dia (o una nit) va veure perdre aquesta peça de roba interior femenina.
He vist el túnel que encara connecta les restes de l’hotel a banda i banda de la C-17, així com l’entrada del que havia sigut la discoteca. El lloc, en general, malgrat el saqueig, no deixa de ser increïble. Però no em puc treure del cap les calces, totes les maneres possibles com es poden arribar a perdre. M’ha fet pensar a l’instant en una dita castellana, en todas partes cuecen habas, i en la correlació catalana del refrany, que és insuperable, cent per cent aplicable al cas que ens ocupa: en totes les vinyes hi ha calces estripades. A l’Ametlla del Vallès també.
