Quins elements conformen exactament el malson de la decapitació d’un altre nord-americà, Peter Kassig, a mans de l’Estat Islàmic? D’una banda, esclar, hi ha la imatge en si. En el cas de Kassig, es veu un cap mutilat i ensangonat entre els peus d’un botxí encaputxat. En altres execucions hem vist el ganivet a la gola, les víctimes desfetes i dòcils, l’execució del tall amb la mà esquerra i hem sentit la veu freda i monòtona del botxí fanfarronejant. Per tant, gairebé no ens cal imaginar com va acabar la vida d’aquest jove nord-americà idealista que treballava de cooperant i s’havia convertit recentment a l’islam.
Això, tanmateix, no calma la imaginació, que es veu arrossegada cap a l’espiral de patiment dels presoners, estimulada pels detalls sobre com eren sotmesos a la banyera i altres mètodes de tortura, torbada pels vestits taronja que busquen provocar un efecte mirall, i per la manera com aquests assassins medievals, coneixedors de Facebook, s’aprofiten de les desviacions més lúgubres de la gran desorientació post 11-S dels Estats Units (i se’n serveixen per reclutar adeptes). La intel·ligència de l’Estat Islàmic fa palesa la seva maldat.
De la mateixa manera que vam condensar la massacre del setembre del 2001 en dos dígits i una lletra (va ser el millor per acostumar-s’hi), ara sucumbim a una banalitat pròpia dels Monty Python batejant el botxí britànic de l’Estat Islàmic com a Jihadi John: una petita al·literació per alleujar l’angoixa. Altre cop ens hem d’imaginar que el Jihadi John ho va passar malament, els habitants de la plujosa Anglaterra no l’acceptaven, havia de pagar la hipoteca i se sentia maltractat. I tot d’una el veiem sota el sol brillant del Pròxim Orient, on tot és clar i gravat, encapçalant un renaixement sunnita que té per objectiu sotmetre el món a la seva versió sanguinària de l’islam wahabita. S’ha integrat en una cosa més gran. Té una missió. Té llicència per matar infidels (i fins i tot conversos a l’islam com Kassig) en nom de la seva fe. És un revolucionari ple de les certeses pròpies d’aquesta condició.
Quants més n’hi ha com ell? Quants més esperen que els reclutin en un pub de Bradford o als suburbis convertits en guetos d’alguna ciutat francesa o a la Líbia fracturada?
Potser amb aquesta pregunta comencem a penetrar en l’autèntica naturalesa del malson. Per espantoses que siguin les imatges de les cinc execucions, no justifiquen per si soles l’abast de la reacció a Occident. Al capdavall, vivim en societats habituades a la violència extrema per mitjà de les pel·lícules i els videojocs. No són res fora del normal.
El que és insuportable, en realitat, és que, 13 anys després de l’11-S, tinguem la sensació que els Estats Units han estat perseguint ombres; que, com si fóssim en una versió terrorífica d’aquell joc que consisteix a clavar cops a talps, el fet d’esclafar un enclavament jihadista aquí l’únic que fa és fer-ne sorgir un altre allà; que la ideologia d’Al-Qaida continua ressonant en un món àrab bloquejat en què la invasió nord-americana de l’Iraq ha capgirat l’equilibri entre els sunnites i els xiïtes (en la mesura que hagi existit mai).
I encara més: que tinguem la sensació que la pèrdua de 4.500 soldats de les tropes de combat dels Estats Units a l’Iraq i de més de 100.000 iraquians no va servir per assolir la victòria o la lucidesa, sinó que l’únic que va provocar va ser la destrucció d’una societat i un país; que la Primavera Àrab, que prometia posar fi a la confrontació que reforça tots dos bàndols entre les dictadures quasimilitars i l’islam polític, va acabar (tret del cas de Tunísia) engendrant frustració i la revenja dels radicals; que el Jihadi John, ara per ara, s’està imposant al “moderat Mohammed”.
El malson, en definitiva, no té tant a veure amb la imatge de la barbàrie en si com amb el sentiment d’humiliació i impotència, de déjà-vu i d’esgotament que suscita. El president Obama s’ha compromès a “destruir” l’Estat Islàmic. Però fins i tot si s’aconseguís, i de moment els recursos que s’han desplegat no semblen proporcionals a l’envergadura de l’objectiu, en quina forma metastàtica tornarien a brotar les idees de l’Estat Islàmic?
Atesos els intents fallits de donar forma a una nova mena de ciutadania postsectària a les societats de la regió, no hi ha res que faci pensar que el planter àrab de l’islamisme radical violent hagi de ser menys fecund en el futur. La combinació de joventut, frustració i una dècada de conflictes conforma un desig de mort potent.
Daniel Bolger, un general nord-americà que va participar en les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, ha escrit un llibre titulat Why we lost (Per què vam perdre) en què assegura, sense mitges tintes: “Sóc general de l’exèrcit dels Estats Units i vaig perdre la guerra global contra el terrorisme”. Així doncs, tanta sang de nord-americans i tants recursos no acaben amb un plany, sinó amb una oració declarativa.
Però quin objectiu es perseguia amb aquesta guerra? Si el que es volia era garantir la seguretat als Estats Units, no se la pot considerar un fracàs. Si el que es volia era recompondre les societats de l’Iraq i l’Afganistan i eliminar l’amenaça terrorista sobre els Estats Units, no s’ha aconseguit ni de bon tros. Les execucions de l’Estat Islàmic susciten en el subconscient dels nord-americans una sensació desesperada d’haver caigut al parany d’anar més enllà de les pròpies possibilitats.
El malson té múltiples capes. Les paraules que pronuncia Kurtz abans de morir -“L’horror! L’horror!”- al llibre El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, es poden interpretar de diverses maneres, però cap interpretació no pot negar que Kurtz expressa en la seva agonia la següent percepció: hi ha forces immenses que escapen al seu control i, en últim terme, a la seva comprensió.