Fa uns mesos, el Partit Nacional Escocès va presentar les seves propostes per a l’Escòcia independent. Es tracta d’un document de 670 pàgines que, en paraules de la seva representant al Parlament, constitueix “la guia més detallada per a la independència d’un país que mai hagi estat publicada”. La visió és la d’un país més nòrdic que anglosaxó: salari mínim actualitzat amb la inflació, guarderies i un fons financer (nodrit amb els recursos petrolífers) per protegir el futur de les pensions. Tanmateix, bona part del document consisteix en un esforç per demostrar a l’electorat que moltes coses no canviarien a Escòcia: la reina d’Anglaterra, la lliura esterlina, una televisió pública associada i assimilable a la BBC, una praxi política tan transparent i responsable com la de l’estat britànic... Segons un comentarista, a la presentació, Alex Salmond i la seva adjunta no van actuar “com llevadores entusiasmades sinó com competents executius presentant un canvi d’imatge d’una empresa”.
A casa nostra, en canvi, l’acord sobre la pregunta i la data de la consulta va ser presentat amb la solemnitat de qui ha fet un pas decisiu en el procés de transformar profundament la política catalana. Perquè el que ha fet créixer l’adhesió a l’independentisme és justament l’esperança que sigui el camí per regenerar una societat condemnada a la decadència. Alguns havien somiat sempre amb un estat propi, però molts més hi han arribat després de concloure que dins de l’estat espanyol no hi ha esperança. Amb raó: la classe dirigent espanyola (que inclou, però no en exclusiva, els líders polítics) no sols no ha manifestat penediment per les conseqüències de la seva gestió, sinó que no ha donat mostres d’haver entès què ha fet malament i es limita a justificar la situació fent referència “a les conseqüències de la crisi”, com si es tractés d’un fenomen natural sobre el qual no tindria cap responsabilitat. Ara bé, cap país d’Europa Occidental travessa una situació comparable a l’espanyola. Però el pitjor no és això, sinó que la major part de l’opinió pública espanyola no sembla disposada a exigir la regeneració política i es limita a dipositar les seves esperances en un enfortiment de l’administració de l’Estat comandada pels de sempre. Definitivament, l’estat espanyol sembla incorregible.
Ara bé, si la independència ha de canviar tantes coses, ¿on és l’equivalent al document que tenen al seu abast els electors escocesos? Quina és la visió de la Catalunya independent que tenen els polítics que pacten preguntes i dates? Insisteixo, uns que es conformarien amb un estat català, però molts més aspiren a un estat no sols millor, sinó molt millor.
La democràcia espanyola, que inclou la catalana, ha estat corcada per una praxi en què els polítics no són responsables davant l’electorat sinó davant l’aparell, i en què el finançament irregular ha estat massa freqüent. Potser és casualitat, però hem invertit massa en infraestructures i han estat justament les constructores les més generoses amb el finançament dels partits. ¿Canviarem quan siguem independents? Es repeteix que els resultats electorals de CiU en les últimes eleccions es van ressentir de l’ambigüitat del seu missatge o directament de les discordances entre els líders dels dos partits. També hi hauríem de llegir l’anhel de regeneració per part de l’electorat, perquè és possible que el finançament de CiU sempre hagi estat regular, però no és això el que en pensen els votants (i potser aquesta és també una de les causes de la pèrdua d’intenció de vot del PSC, un partit que es presenta com l’alternativa per evitar el “xoc de trens”, però no per regenerar res). ¿Els nostres líders prendran mesures per sanejar el sistema de partits?
¿Són conscients els nostres líders que el model econòmic que han ajudat a consolidar és el que ens ha portat a la ruïna? A les xarxes es va comentar amb crueltat una antiga piulada del president de Madrid: “ Eurovegas y la candidatura olímpica son el mejor ejemplo del gran futuro de la Comunidad ”. ¿Els nostres projectes són molt millor que aquests? He cansat els meus lectors posant de manifest que el nostre atur és conseqüència d’haver creat més llocs de treball per a immigrants que per a catalans, i que ho hem fet perquè, confonent el benefici d’uns empresaris (perfectament legítim, no cal ni dir-ho) amb l’interès públic, hem apostat per sectors que creen llocs de treball poc qualificats i mal remunerats. Per això Espanya és l’únic país d’Europa Occidental que en la llarga fase expansiva que va del 1995 al 2007 ha vist disminuir la seva productivitat; però és que la catalana va disminuir encara més.
Un suggeriment: val més uns pocs compromisos concrets que els centenars de propostes a què ens tenen acostumats els programes electorals.