L’homeopatia: enganyar o no enganyar?

Una recent metanàlisi, publicada per Paul Glasziou al BMJ, en què s’estudien 176 assaigs clínics, torna a demostrar que l’homeopatia no funciona. Però aquesta contundent, i reiterada, afirmació no sembla que afecti els seus usuaris ni la freqüència del seu ús.

Potser l’error parteix que l’afirmació anterior és incompleta i, per tant, inexacta. L’afirmació correcta seria: cap estudi ha demostrat una eficàcia de l’homeopatia superior a placebo. I el placebo, en alguna circumstància i persona, sí que funciona, ja que l’efecte placebo existeix: quan s’administra una substància inerta a un pacient que creu que la substància en qüestió té efecte es pot produir una millora.

Podríem afirmar, doncs, que el placebo, ergo l’homeopatia, té una certa eficàcia. No en tots els trastorns ni en totes les malalties, ni fins i tot en tots els pacients (en nens, per exemple, l’efecte és més elevat), però sí que en certa manera és eficaç. Aquesta millora evidentment no està provocada per allò que s’administra, sinó per la suggestió del pacient que hi haurà una millora.

Aquí és on sorgeix el gran dubte: la base de l’ús del placebo és mentir al pacient sobre els possibles efectes que li produiran unes pastilles o un procediment, tot i que el metge que ho recomana sap que el producte que s’està administrant no té cap principi actiu terapèutic. El metge, doncs, està enganyant el pacient, pel seu bé, esclar, però l’està enganyant.

Sempre queda la possibilitat de l’autoengany del professional, si aquest creu realment que allò que s’administra té un efecte positiu. En aquest cas, no està mentint al pacient. I, de fet, quan tant pacient com professional estan convençuts de la possibilitat de millora, l’efecte placebo és més potent. Aquí sorgeix el dubte de quins coneixements són ineludibles i en què es basen.

El problema és que la base del desenvolupament de la bioètica moderna és que el pacient pugui rebre tota la informació sobre la seva malaltia perquè així pugui prendre autònomament les seves pròpies decisions en salut, ajudat pels professionals si cal.

Com a metge assistencial confesso que no faig servir placebo malgrat saber que hi hauria ocasions en què podria ser eficaç. En el context actual, considero que no es pot justificar l’engany de generar falses expectatives i esperances de fum. Però aquesta confessió en veu alta em segueix provocant dubtes, quan intueixo que falses expectatives poden fer que el pacient millori. O encara més, quan algun pacient m’explica que ha acudit a l’homeòpata, ha percebut una certa millora, i em demana la meva opinió. En aquest cas, he de donar el meu parer fonamentat i raonat o l’he de deixar seguir confiant? O potser seria menys hipòcrita acceptar com a societat que hi ha professionals experts a gestionar el placebo?

No hi ha medicina tradicional i medicines alternatives. Hi ha medicina basada en mètode científic i pràctiques no basades en mètode científic, de molt diversa índole. La diferència no és tant la fonamentació teòrica com el mètode amb què es demostra o no la seva eficàcia. D’alguns procediments o teràpies amb eficàcia altament demostrada en seguim desconeixent la base de per què funcionen. I a això s’hi ha d’afegir que la medicina no és una ciència exacta sinó una ciència probabilística, cosa que fa que sense una metodologia adequada no es puguin apreciar bé els resultats.

Evidentment, en aquest moment, el mètode científic no ens pot donar resposta a totes les preguntes. Tenim encara molts dubtes i ens falta encara molt per conèixer sobre la naturalesa humana, la salut i la malaltia. Potser algun dia arribarem al coneixement ple o potser mai arribarà aquest dia. Queden moltes coses per conèixer i la ciència no ho resol tot. Com defineix Mukherjee, oncòleg nord-americà i guanyador de premi Pulitzer, tenim moltes dades, però encara queden molts “espais entre les dades”, tenim necessitat de reconciliar el coneixement (cert, concret, perfecte) amb la saviesa clínica (incerta, fluida, inexacta, abstracta).

Potser el problema és que la medicina tradicional ha oblidat part de la saviesa que tenia, enlluernada per la ciència, i aquest oblit fa que perdem una gran part de la possibilitat d’ajut que podem oferir als pacients quan ens fan preguntes sobre “els espais més enllà de les dades”. Perquè no és el mateix emplenar tots aquests “espais” de fum que aprendre a gestionar amb saviesa i humilitat la incertesa inherent a la condició humana.