L’home que va guanyar vint milions de dòlars

Fred Rogers era, a la dècada dels 50, un jove seminarista de Pittsburgh. Durant unes vacances d’estiu a casa dels seus pares observava inquiet un nou invent que havia arribat a la llar: la televisió. Perplex, va comprovar que la programació infantil girava al voltant de pastissos llançats a la cara, bromes pesades i tonteries per fer riure la canalla. Allò va transformar la seva carrera. Es dedicaria a la televisió i faria una programació infantil d’acord amb les seves conviccions. Rogers havia tingut una infantesa difícil. Havia estat un nen tímid i introvertit que havia patit burles a l’escola. En una època en què la conducta estricta i l’ocultació de les emocions es consideraven la base de l’educació, va patir molt i va pensar en utilitzar la televisió per capgirar la manera de relacionar-se amb els nens. Volia potenciar una educació més emocional, que fomentés la seva curiositat universal i estimulés l’intel·lecte. Rogers va començar a treballar a la WQED de Pittsburgh fent un programa que més endavant tindria abast nacional. ‘Mister Rogers' Neighborhood’ recreava una petita comunitat on tothom treballava per la bona convivència i el respecte. Sempre començava cantant "Vols ser el meu veí?". Tot i l’evident to capellanesc que desprenia el presentador, va proposar un model educatiu trencador per a l’època: es parlava de sentiments, de valors i d’educar des de les emocions. Fred Rogers va esdevenir una estrella televisiva molt popular als Estats Units gràcies a la PBS, la televisió pública nord-americana. El veien milions d’espectadors. Però el 1969, en plena crisi per la Guerra del Vietnam, al president Nixon li començaven a fer nosa els canals de televisió que no es demostraven afins a la seva figura. Es plantejava tancar la tele pública, que agonitzava amb retallades econòmiques. La guerra estava sortint molt cara i la PBS era percebuda com una cosa innecessària. La cadena necessitava vint milions de dòlars que la salvessin. Rogers va formar part d’una comissió al Congrés per demanar aquests diners i justificar l’existència de la televisió pública. Durant dos dies, un seguit d’experts van llegir informes davant del senador republicà John Pastore, un home de caràcter agre que acostumava a atacar la televisió. Tip d’uns discursos espessos, va renyar-los perquè no feien altra cosa que llegir informes. Fred Rogers ho va fer diferent. Va mirar als ulls el senador i es va comprometre a no llegir res. El senador Pastore feia cara de menyspreu. Rogers li va començar a parlar, amb to suau, de la importància d’educar els nens en la gestió de les emocions per saber solucionar els problemes en el futur d’una manera saludable. A poc a poc, el rictus del senador va anar canviant. I va acabar fascinat. L’escoltava entre embadalit i sorprès per aquella reflexió nova per a ell. Quan va acabar, un Pastore commogut va admetre: “Em sembla meravellós. Meravellós. Se suposa que jo hauria de ser un home dur i és la primera vegada en dos dies que se m’ha posat la pell de gallina. Senyor Rogers, em sembla que acaba de guanyar vint milions de dòlars”. El responsable del programa infantil acabava de salvar la televisió pública nord-americana.