EL 1913 UN JOVE valencià de 20 anys anomenat Carles Salvador va convèncer un amic seu poeta que editava una revista fallera, Foc y Flama , perquè li deixara escriure una rondalla en la seua llengua materna. Enguany se celebra el centenari d'aquell fet, que va ser l'inici d'una biografia incansable a favor de la llengua del principal fabrista valencià d'abans de la guerra.
Carles Salvador va conèixer Pompeu Fabra en persona durant un viatge l'agost del 1932 a Barcelona. Quan va tornar a la població de Benassal (on ara hi ha la seu de la fundació que porta el seu nom), a l'Alt Maestrat, va començar una cursa frenètica per adaptar les tesis fabrianes a la realitat lingüística valenciana. A mitjan octubre ja tenia a punt un Vocabulari ortogràfic valencià i una mica més tard va enllestir la Gramàtica valenciana . Al desembre els principals escriptors i intel·lectuals valencianistes firmaven les anomenades Normes de Castelló i adoptaven la normativa fabriana, de la qual Salvador en seria el principal difusor a través de les lliçons publicades al setmanari El Camí .
Després de la Guerra Civil, a partir dels anys 50, Carles Salvador va reprendre els cursos de valencià des de l'entitat Lo Rat Penat (abans que fos parasitada pels blaveros) i va posar les bases perquè després aparegueren personatges com Joan Fuster. Però tornem enrere. ¿Algú s'imagina com estaria avui el País Valencià sense la seua feina de formigueta aquell hivern de l'any 1932 en un racó del Maestrat? Carles Salvador va ser, ell sí, l'home que va salvar els mots a Benassal.