L'home del sac, president d'Europa
En la carretera que surt de l'aeroport de Budapest, un gran cartell celebra la presidència hongaresa de la Unió Europea. Ara fa dos anys, a la carretera que surt de l'aeroport de Praga, un cartell semblant que hi havien penjat per acollir la presidència txeca de la Unió Europea deia el contrari: "Aixafem la guitarra a Europa!". Dues actituds, dues declaracions de principis. I fa dos anys la República Txeca va complir la promesa: el president Václav Klaus, l'obsessió del qual és anar sempre en contra de la majoria, va posar força pals a les rodes europees en negar-se tossudament a signar el Tractat de Lisboa. La presidència ofereix als països postcomunistes la possibilitat de tenir relleu en la vida política europea. Quan els txecs van acabar el mandat, tot Europa va esbufegar alleujada. Què pot esperar ara Europa de la presidència hongaresa?
L'1 de gener Viktor Orbán, el primer ministre hongarès, va pujar a l'escenari de la Unió Europea esperant els seus quinze minuts (o més aviat sis mesos) de glòria. Poc s'imaginava que Europa, en lloc d'aplaudir el seu ambiciós programa presidencial -integrar els gitanos centreuropeus a Europa, enfortir l'euro i sortir de la crisi econòmica-, descobriria preocupada el règim autoritari, amb censura inclosa, que el líder hongarès havia posat en marxa al seu país des de feia un mes.
Fidesz, el conservador partit d'Orbán, va aconseguir que s'aprovés la llei que preveu multes de fins a 730.000 euros per a les cadenes de ràdio i televisió que "atemptin contra l'interès públic, l'ordre públic i la moral" o que donin "informació parcial". Dos periodistes de l'oposició que havien demanat públicament un minut de silenci en protesta contra la llei van ser fulminantment expulsats de la seva feina. I la Federació Europea de Periodistes va declarar a Brussel·les que "és insostenible que un país que ha aprovat una llei que debilita els drets fonamentals, inclosa la llibertat de premsa, pugui assumir el lideratge moral i polític de la Unió Europea". Fa tres dies, després d'un debat tempestuós al Parlament Europeu, Orbán, a contracor, finalment va fer una vaga promesa de reformar la llei.
A més a més, Europa està preocupada per la deriva antidemocràtica que l'Hongria d'Orbán està prenent. Agafem un exemple: el Tribunal Constitucional hongarès va invalidar una mesura econòmica del govern. A continuació, la gran majoria del Fidesz va aprovar un decret que prohibeix als jutges pronunciar-se sobre textos referents a pressupostos, tasses i impostos. A més a més, tots els organismes teòricament independents, com ara la Presidència de la República i la Fiscalia General, estan ara en mans del Fidesz i els seus simpatitzants.
El problema és que la legislació d'Europa no preveu la possibilitat de censurar o castigar un estat membre pel seu comportament antidemocràtic (segurament per això no es podia censurar ni l'actitud arrogant dels bessons Kascynski ni els excessos antidemocràtics de Silvio Berlusconi). Un diplomàtic va resumir la situació amb aquesta metàfora: "Si vols fer-te membre d'Europa, has de fer olor de roses. Però si ja te n'has fet membre i comences a fer pudor, ningú no pot enviar-te a la dutxa".
De manera que la classe política europea es tapa el nas quan Hongria entra a la sala, però difícilment cap dels polítics denunciaria davant del Tribunal de Justícia els crims contra la democràcia que està cometent Hongria, tot i que una de les cartes europees sobre els drets fonamentals afirma que "cal respectar la llibertat i el pluralisme dels mitjans de comunicació". És així: la Unió Europea té pocs mitjans legals per aturar el procés antidemocràtic que han posat en marxa els líders hongaresos al seu país.
Els països excomunistes del centre i de l'est d'Europa són diferents de les democràcies occidentals, i ho són encara ara, vint anys després del final de l'experiència totalitària. Fa tres dies s'inaugurava la presidència hongaresa a Barcelona. Després de l'acte vaig fer un comentari a una diplomàtica polonesa. Li vaig dir que els països d'aquella part d'Europa sempre causen dificultats quan ostenten la presidència: primer la República Txeca, amb l'arrogància de Klaus, ara Hongria. Al juny els polonesos prendran el relleu dels hongaresos. "Pot passar qualsevol cosa", va riure la diplomàtica. En acabat em vaig presentar com a periodista d'origen txec a l'ambaixadora hongaresa i li vaig preguntar: "Encara hi ha dues Europes?" Abans de contestar-me seguint la línia preestablerta, Edit Bucsi Szabó va copsar el sarcasme de la pregunta que provenia d'algú del bàndol problemàtic d'Europa, va riure a cor què vols i la ironia li brillava als ulls.
És evident que Hongria, com a presidenta d'Europa, té una responsabilitat decisiva en la imatge que Europa projectarà al món els propers sis mesos. Aquesta imatge, ara, queda embrutida. I mentre tolera la prepotència de l'autoritari Viktor Orbán com a polític que encapçala la seva presidència, la Unió Europea va perdent credibilitat en el món a l'hora de donar classes de democràcia.
