L’exportació del model xinès
Ales portes del 2016 ens trobem davant d’una competició històrica sobre models de desenvolupament entre la Xina, d’una banda, i els EUA i altres països occidentals, de l’altra. La majoria dels occidentals són conscients que el creixement s’ha alentit força a la Xina: ha passat de superar el 10% anual en les últimes dècades a estar avui en dia per sota del 7% (i potser menys). Els líders del país no s’han quedat de braços plegats i han intentat accelerar el pas d’un model de creixement orientat a l’exportació, nociu per al medi ambient i basat en una indústria pesant, a un model dirigit al consum intern i els serveis.
Els plans de la Xina, però, també tenen una important dimensió exterior. El 2013 el president Xi Jinping va anunciar una iniciativa de gran abast anomenada un cinturó, una ruta per transformar el nucli econòmic d’Euràsia. El component del cinturó implica connectar a través del ferrocarril la Xina occidental amb l’Àsia central i, des d’aquí, amb Europa, el Pròxim Orient i el sud de l’Àsia. L’altre component, estranyament anomenat ruta, consisteix en ports i instal·lacions per augmentar el trànsit marítim des de l’Àsia oriental i connectar aquesta zona amb el cinturó, cosa que permetrà transportar els productes per terra en lloc de travessar dos oceans, com passa actualment.
El Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (AIIB, segons les sigles en anglès), encapçalat per la Xina i al qual els EUA es van negar a incorporar-se a principis d’any, està dissenyat, en part, per finançar el projecte un cinturó, una ruta. Però les necessitats d’inversió d’aquest projecte faran insuficients els recursos de la nova institució proposada.
De fet, un cinturó, una ruta és una novetat impactant dins la política xinesa. Per primer cop la Xina pretén exportar el seu model de desenvolupament a altres països. No cal dir que les empreses xineses han estat molt actives arreu de l’Amèrica Llatina i a l’Àfrica subsahariana en l’última dècada, en què han invertit en primeres matèries i indústries extractives, i en la infraestructura necessària per transportar aquests productes a la Xina. Però un cinturó, una ruta és diferent: el seu objectiu és desenvolupar la capacitat industrial i la demanda de consum fora de la Xina. En lloc d’extreure primeres matèries, la Xina pretén traslladar la seva indústria pesant a països menys desenvolupats, enriquir-los i estimular la demanda de productes xinesos.
El model de desenvolupament és diferent del que ara s’imposa a Occident. Es basa en grans inversions en infraestructures liderades per l’estat -carreteres, ports, plantes elèctriques, ferrocarrils i aeroports- que facilitin el desenvolupament industrial. Els economistes americans defugen aquesta estratègia de “construir perquè arribi la demanda”, pel perill de corrupció i autocontractació que suposa una implicació tan intensa de l’estat. En els últims anys, en contrast, l’estratègia de desenvolupament dels EUA i d’Europa s’ha centrat en grans inversions per a la salut pública, l’empoderament de les dones, el suport a una societat civil global i mesures contra la corrupció.
Per molt lloables que siguin aquests objectius d’Occident, no hi ha cap país que s’hagi enriquit invertint-hi de manera exclusiva. La salut pública és una condició bàsica per al creixement sostingut, però si una clínica no té un bon servei d’electricitat i aigua neta, o no hi ha carreteres que hi portin, no servirà de gaire. L’estratègia de la Xina basada en les infraestructures ha funcionat notablement bé en aquell país, i va ser un element important de les estratègies seguides per altres països de l’Àsia oriental, des del Japó fins a Corea del Sud, passant per Singapur.
La gran qüestió per al futur de la política global és clara: quin d’aquests models s’imposarà? Si un cinturó, una ruta compleix les expectatives dels planificadors xinesos, tot Euràsia, des d’Indonèsia fins a Polònia, viurà una transformació durant la generació següent. El model xinès prosperarà fora de la Xina i farà créixer els ingressos i, per tant, la demanda de productes xinesos, que substituiran els mercats estancats en altres llocs del món. Les indústries contaminants, a més, es traslladaran a altres zones. En lloc d’estar situada a la perifèria de l’economia global, l’Àsia central en serà el nucli. I el sistema de govern autoritari de la Xina obtindrà un prestigi immens, cosa que tindrà un gran efecte negatiu per a la democràcia arreu del món.
Però hi ha raons de pes per posar en dubte l’èxit d’ un cinturó, una ruta. Fins ara el creixement derivat de les infraestructures ha funcionat bé a la Xina perquè el govern xinès podia controlar l’entorn polític. Això no serà així a l’estranger, on la inestabilitat, els conflictes i la corrupció interferiran en els plans xinesos.
De fet, la Xina ja s’ha hagut d’enfrontar a grups d’accionistes irats, legisladors nacionalistes i amics volubles en llocs com l’Equador i Veneçuela, on ja ha fet inversions a gran escala. La Xina ha aturat els musulmans combatius a la seva pròpia província de Xinjiang, sobretot a través de la denegació i la repressió, però una tàctica així no funcionarà al Pakistan o al Kazakhstan.
Això no vol dir, però, que els EUA i altres governs occidentals s’hagin d’asseure a esperar complaguts el fracàs de la Xina. Potser l’estratègia del desenvolupament a través de la construcció massiva d’infraestructures ha tocat sostre a la Xina, i potser no funcionarà en altres països, però no deixa de ser crucial per al creixement global.
Durant els anys cinquanta i seixanta, els EUA van construir enormes preses i xarxes de carreteres, fins que aquests projectes van passar de moda. Avui en dia els EUA tenen relativament poca cosa a oferir als països en desenvolupament en aquest sentit. La iniciativa Power Africa del president Barack Obama és bona, però ha trigat a agafar impuls; els esforços per construir el port de Fort-Liberté a Haití han sigut un fiasco.
Els EUA s’haurien d’haver convertit en membre fundador de l’AIIB; de fet, encara podrien incorporar-s’hi i instar la Xina a un compliment més estricte dels criteris internacionals en medi ambient, seguretat i condicions laborals. Alhora cal que els EUA i altres països occidentals ens preguntem per què ara les infraestructures són tan difícils de construir, no només als països en desenvolupament sinó també al nostre territori. Si no ho fem, correm el risc de cedir el futur d’Euràsia i altres zones importants del món a la Xina i el seu model de desenvolupament.
Copyright Project Syndicate