L’exemple de Peiró (i evocació de Josep Benet)

Recordo que va ser, potser, un dels primers actes al qual assistia amb plena consciència. No era pas la primera conferència, taula rodona o xerrada; però la sala plena a vessar, la presència de tot tipus d’autoritats -l’alcalde de Mataró, els regidors i el president del Parlament Joan Rigol- i, sobretot, la figura del principal ponent imposaven. Es tractava de Josep Benet, escriptor, historiador, polític, advocat... La gran figura heroica de la resistència, l’home darrere de mil i una iniciatives, el senador més votat d’Espanya en una terna formada per “Benet, Candel i Cirici”, l’Entesa dels Catalans. Recordo la seva figura ossuda i fragilíssima però d’una enorme dignitat, el nas prim i les orelles enormes, els ulls escrutadors darrere unes grans ulleres, que em van impressionar. Per escriure un llibre de pròxima aparició he aprofundit en alguns dels episodis en els quals Benet va actuar des de la sala de màquines -en expressió de Jordi Amat, que acaba de publicar una biografia canònica del personatge-, i ara entenc el clima de respecte -i quasi devoció- amb què va ser rebut quan va entrar a la sala en què se celebrava la conferència.

L’any 2002 Benet va parlar a Mataró del dirigent cenetista i exministre d’Indústria del govern republicà Joan Peiró, amb motiu del seixantè aniversari del seu afusellament, un 24 de juliol, com avui, a dos quarts de sis de la tarda a Paterna (València). La intervenció de Benet era un dels plats forts preparats per la comissió ciutadana encarregada de l’homenatge a Peiró, en l’aniversari de la seva mort. Enguany, una altra comissió integrada per entitats, partits, sindicats i persones a títol individual hereva d’aquella ha programat un seguit d’actes. Avui, a la mateixa hora en què va caure mort per les bales feixistes, se l’honorarà al cementiri de Mataró, la seva ciutat d’adopció. La ciutat on encara viu la seva filla Guillermina, consagrada des de fa dècades al record i l’amor al seu pare.

A la crònica que l’amic Manuel Cuyàs va fer de la intervenció de Benet s’assenyalava “l’oblit” del Peiró dirigent anarcosindicalista. Un Peiró dirigent de l’històric Forn de Vidre -cooperativa llastimosament arruïnada pels seus darrers gestors- i lluitador per la justícia i la igualtat, que cal situar al costat del Peiró detingut, torturat, jutjat i executat, protector de gent d’ordre, burgesos i capellans durant la persecució desencadenada el juliol de 1936. Benet va prendre el cas de Peiró quan les seves forces flaquejaven i no va arribar a veure publicat el llibre sobre l’afusellament del dirigent anarcosindicalista. No va completar el seu projecte d’explicar l’execució de cinc homes representatius de la Catalunya vençuda el 1939: el president Lluís Companys, el dirigent d’Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera, el periodista gironí Carles Rahola -representant del catalanisme liberal-, el militant nacionalista Domènec Latorre i Joan Peiró. Per a un home com Benet, que havia tingut el cristianisme i el catalanisme com el motor de la seva vida i que havia fet de la reconstrucció nacional de Catalunya la seva lluita, el panteó nacional l’havien de formar homes, sacrificats i perseguits, que suposessin un esperit de reconciliació. Com escriu Amat: “[Per a Benet] la unitat passava per forjar una entesa profunda, entorn de la catalanitat, del món catòlic i obrer. Exactament el contrari d’allò que el franquisme, corruptor, havia imposat, fent servir la religió per perpetuar la injustícia”.

És evident que Joan Peiró és més que el ministre cenetista d’Indústria del govern de Francisco Largo Caballero, extradit des de la França ocupada pels alemanys, persuadit per tal que s’integrés al Sindicat Vertical -com altres havien fet, els anomenats “cincpuntistes”, que van passar de la CNT al franquisme-, i executat l’any 1942. És l’obrer que aprèn a base d’esforç, i ja d’adult, a llegir i escriure -una activitat, la periodística, que va cultivar durant anys-; el cooperativista exemplar que fa gran el projecte de les Cristalleries de Mataró; el dirigent anarcosindicalista que predica un món nou sense estat ni propietat privada. És l’empresonat i és el revolucionari, és el radical i el màrtir, i el qui ajuda a salvar perseguits i fugitius. Diuen que Peiró va entrar en còlera quan uns milicians van assassinar el rector de Mataró Josep Samsó, a qui ell havia protegit com a d’altres sacerdots. Mai havia deixat de ser un anticlerical i un enemic de l’Església com a institució, però deplorava el crim confós amb la seva anhelada revolució. Quan Samsó va ser elevat als altars, les autoritats religioses van presentar respectes a la filla de Peiró, en un acte íntim que hauria plagut a Josep Benet. Testimoni de la tragèdia de la Guerra Civil que el va esquinçar profundament i lluitador per la unitat civil del poble català, Benet va fer per manera que Peiró fos recordat i situat com un referent dels catalans del futur. Per a ell l’exemple de Peiró era aquest, l’home radicalment sacrificat pels seus ideals, als quals va ser fidel en tot moment, símbol de tots els immolats pel desig de mort del franquisme.