L’excepció a França
El debat a l’altra banda dels Pirineus té lloc entre els detractors de l’estat d’emergència, que al·leguen que declarar-lo i mantenir-lo implica una pèrdua dels drets individuals i col·lectius fonamentals i que insten el president de la República Francesca a mantenir la paraula de posar-hi fi el dia 26 de juliol, i els seus defensors aferrissats, que sostenen que la prolongació de l’estat d’emergència és ara un mal menor i necessari per poder retornar a l’ordre normal de les coses.
Probablement tots tenen part de raó. Però, al meu entendre, en aquest debat hi ha en joc alguna cosa més que l’etern dilema entre llibertat i seguretat. Ni els uns ni els altres semblen adonar-se que fins i tot si formalment es posa fi a l’estat d’emergència -un dels tipus d’estats d’excepció-, l’estat d’excepció segueix constituint una de les lògiques fonamentals que configuren la democràcia, de manera que, com a tal, no es pot apagar sense apagar la democràcia. Semblen passar per alt el fet que l’estat d’excepció rau al cor de la democràcia. Si bé, per descomptat, és necessari i urgent pensar mesures per evitar els mals que flagel·len la societat civil, caldria prendre consciència que la democràcia habita la lògica de l’estat d’excepció i no pot evitar-la en la seva totalitat.
A principis del segle XX, el jurista Carl Schmitt va descriure magistralment aquesta lògica: es tracta d’una suspensió provisional d’una sèrie de drets individuals i col·lectius amb l’objectiu de fer front ràpidament a unes circumstàncies anòmales que constitueixen una amenaça estatal i poder tornar a l’ordre tan aviat com es pugui. La llei permet la supressió de la llei per tal de preservar la llei. Som dins i fora de la llei simultàniament.
Totes les Constitucions de països democràtics preveuen la possibilitat de l’estat d’excepció. En el nostre context, ho fa la llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, dels estats d’alarma, excepció i setge, que regula tres estats d’excepció possibles: l’estat de setge, l’estat d’excepció pròpiament dit i l’estat d’alarma. Aquesta llei estableix quina mena d’amenaça es requereix per poder declarar cadascun d’aquests estats (crisis sanitàries o desgràcies públiques, per exemple) i quines llibertats es poden suspendre en cadascun d’ells per poder, per exemple, dur a terme escorcolls i arrestos domiciliaris o limitar la circulació de persones i vehicles.
Malgrat que l’estat d’excepció estigui pensat com un estat transitori, fa gairebé un segle, com a mínim, que alguns filòsofs polítics ens alerten que està esdevenint la norma. Walter Benjamin ho feia en la seva vuitena tesi de la filosofia de la història fa més de cinquanta anys, i Giorgio Agamben, a Homo Sacer I (1995) i Estat d’excepció (2003), arribava a assenyalar que aquest moment d’indiscernibilitat entre el que està dins i el que està fora de la llei propi de l’estat d’excepció no és nou, sinó que configura el paradigma de l’espai polític occidental.
Ens caldria gratar a fons en la història de la teoria de la democràcia moderna per demostrar la seva tesi. Però des dels seus inicis hi trobaríem la necessitat d’investir els governants amb l’autoritat de vetllar pels nostres drets. En la democràcia no es planteja que perdem pròpiament cap dels nostres drets, però sí part del nostre poder de vetllar per aquests drets, que deleguem als governants. ¿Això no posa de manifest que la lògica de l’estat d’excepció no entra només en escena en moments excepcionals, sinó en la fonamentació mateixa de la democràcia?
Agamben empeny aquesta idea una mica més enllà i subratlla que en l’espai polític occidental no hi ha lloc per a cap forma de vida no regulada per la llei. La vida està permanentment exposada a la llei i és modelada per la llei. Així, la pèrdua de les llibertats no és una cosa que en la democràcia pugui succeir, sinó que és un dels seus requisits. Agamben examina diverses de les múltiples cares d’aquest fenomen. Pel cas que ens ocupa, la més rellevant és que la democràcia en general i l’estat d’excepció en concret ens protegeixen fent-nos més vulnerables; ens fan més vulnerables protegint-nos. No és una opció. És una lògica circular inescapable. I és ingenu pensar que pugui esquivar-se.
Dit això, cal subratllar que sempre ens fa més vulnerables la vigència d’un estat d’excepció formal provisional que la lògica de l’estat d’excepció que, com suggereix Agamben, traspua en la vida diària de les democràcies. És per això que simpatitzo amb els detractors d’allargar un estat d’excepció formal, però per simpatitzar-hi sense titubeigs em caldria tenir clara una alternativa per protegir la ciutadania del que Adriana Cavarero anomena horrorisme, la violència esborronadora infligida a unes víctimes substituïbles i inermes.
