A l’Everest millor amb oxigen
L’ambició de construir un nou país permet i exigeix l’ambició de repensar-ho tot. S’obren debats que permeten reflexionar sobre quines són les nostres febleses i com enfortir-nos en tots els camps des de l’economia, l’ensenyament o la llengua. Però també correm el risc de levitar i situar-nos en un pensament màgic, molt allunyat de la realitat del país que som.
El manifest del Grup Koiné és una excel·lent oportunitat de debat sobre la llengua i també una bona mostra de com el sobiranisme és capaç de fer-se un embolic. Com aquells jugadors de futbol que es marquen sols, sense necessitat que hi intervingui el contrincant.
Com el mateix manifest reconeix, la seva reflexió no és aliena a la situació política, i si és útil per obrir el debat sobre els usos lingüístics i sobre la situació ideal de la llengua en un país ideal, no és útil per reforçar el sentit inclusiu i majoritari del procés. L’allunya. L’empetiteix.
És just compartir la preocupació per l’ús de la llengua, per la seva qualitat i pel retrocés en l’ús social. Però sense oblidar que avui el català té més parlants que mai. No hi ha dubte que calen mesures de discriminació positiva i no hem de perdre de vista que una llengua minoritària sempre està en perill. Dit això, és difícil compartir l’afirmació del manifest que diu que la immigració castellanoparlant s’ha “utilitzat com a instrument involuntari de colonització lingüística”.
El punt de vista conspiratiu i l’observació des del laboratori és poc útil si sembla que no es tingui en compte que la llengua no existeix separadament de les persones que la parlen i que la identitat es forja de condicionants socials, econòmics, polítics, culturals i també de decisions lliures de persones lliures.
L’afirmació sobre la immigració oblida, si no menysté, milers de persones, de famílies per a les quals el català ja és també la seva llengua pròpia i no només han participat en la normalització lingüística del país aprenent-lo, estudiant-lo, ensenyant-lo sinó transmetent-lo als fills i construint una identitat col·lectiva inclusiva, rica, diversa. Moderna.
En el món obert d’avui la imposició de la llengua té un recorregut limitat. El rebuig emocional contra el que es considera imposat és un fet evident. Si els ciutadans de Catalunya en el futur parlen català i volen ser catalans serà perquè aquesta serà una terra inclusiva, d’acollida i d’oportunitats. No només, i dic no només, per la llei que la protegeixi. La voluntat de puresa no només està renyida amb la realitat sinó que pot conduir a la irrellevància.
L’única menció del manifest a la immigració és un regal a tots aquells que, per interessos polítics i també per justificar la seva impermeabilitat al món que els envolta, estan disposats a dibuixar la situació política com un procés amb un component etnicista. Un error. Hi ha molts interessats a acusar el procés polític que viu el país d’etnicista. Si aquesta versió s’imposa, sigui o no certa, el procés es convertirà en excloent i minoritari.
En el camp estrictament del debat lingüístic, tampoc la comunitat d’experts comparteix unànimement la identificació de normalització amb monolingüisme. El bilingüisme no és la causa de la substitució de les llengües.
La reacció política dels partits sobiranistes ha estat d’una moderació i cautela destacables. Demostren conèixer millor que els firmants del manifest la diversitat del país on fan política. Obligats a prendre el pols social a cada moment i a recórrer el país, els partits majoritaris no han sortit del discurs de la co-oficialitat. No han entrat en l’acusació que “sota la capa de la ideologia bilingüista... en la futura República Catalana l’anormalitat lingüística actual esdevingui la falsa normalitat de la república”.
El manifest Koiné no és racista ni fonamentalista, com alguns que sembla que no l’han llegit diuen. Però està allunyat de la realitat del país i és poc hàbil políticament. Perquè és un document polític. Allunyat de la voluntat inclusiva imprescindible per arribar a les majories suficients, aquelles que de manera indiscutible poden fer possible el canvi de marc polític. Els partits sobiranistes mai tindran la majoria amb posicions lingüístiques que puguin ser interpretades com a excloents.
Conclusió: es pot pujar l’Everest sense oxigen, però Edmund Hillary va preferir portar-ne i anar acompanyat del xerpa que era el millor escalador.