És l'euro o és Europa?

El problema és l'euro, diuen. Les monedes necessiten estar associades a un estat, no a una estructura administrativa abstracta, afirmen. La moneda única només és el resultat d'una febrada d'optimisme poc reflexiu que es va produir durant els feliços 90, reblen. I encara n'hi ha que van més enllà: en poc temps, a partir del gener de 2002, molts preus de productes importants es van encarir a l'estat espanyol exactament un 66,386% en ser substituïda la moneda de 100 pessetes per la d'un euro, el bitllet de 5.000 pessetes pel de 50 euros, etc. Crec que tot això és essencialment cert, tot i que convindria equilibrar la balança amb els innegables avantatges de la moneda europea, el principal dels quals és ser una espècie de marc alemany elevat al cub, amb tot el que això implica de bo. Els darrers esdeveniments mostren que l'euro fa nosa. A qui? Confesso que no crec, ni he cregut mai, en aquest subjecte difús i acomodatici anomenat "els mercats". Sempre hi ha una explicació imaginària per fer més tolerables les atzaroses, irracionals i imprevisibles fluctuacions financeres (si no fossin atzaroses, irracionals i imprevisibles, els experts del ram només haurien de treballar un matí en tota la seva vida, i es farien riquíssims; però se'n foten un tip, i sovint s'arruïnen i tot). Els mercats volen això, els mercats rebutgen allò altre... Quina explicació més ximpleta!

I si el problema no fos l'euro? I si el que s'està qüestionant de manera global fos, directament, el projecte de la Unió Europea? ¿Existeixen raons de pes per fer-ho? Penso que sí, i en subratllaré dues. La primera és el que s'acostuma a conèixer com la teoria de la bicicleta. Aquesta teoria és ben senzilla: si no pedales, caus. Pots trigar més o menys estona, pots fer alguna tombarella, però acabaràs caient fatalment. De moment Europa ha funcionat així. De fet, la darrera ampliació de la Unió, absurda des de qualsevol perspectiva que es contempli, només resulta explicable amb la teoria de la bicicleta. La segona raó de pes és una contradicció d'origen que sempre m'ha fascinat, i a la qual ja m'he referit en altres ocasions. Resulta que el principal objectiu dels estats que formen la Unió és que aquest objectiu no es pugui dur mai a terme, és a dir, que no hi hagi cap cessió de sobirania real. Aquest és l'autèntic pecat original del projecte, el que fa que sempre hi hagi un component d'incertesa i de precarietat en cada moviment, petit o gran, que es duu a terme.

És probable que a aquesta situació s'hi hagi arribat, en part, com a conseqüència d'haver decretat alguns dogmes de fe que condemnaven els que els matisaven, ni que fos suaument, a la trista condició d' euroescèptics . Dels euroescèptics se n'ha parlat molt, però s'ha dit ben poca cosa dels eurocrèduls . Entre el 2000 i el 2001, de fet, les crítiques davant la imminència de l'euro es consideraven en el millor dels casos una excentricitat i, en el pitjor, una mostra d'ignorància. Però resulta que en aquella època, fa una dècada, ja es va parlar del voluminós augment dels preus que generaria el complex canvi de la pesseta a l'euro (que no tenia res a veure amb el senzill marc alemany: dos per un) o del valor real d'una dracma, molt semblant al d'un bitllet del Monopoli. Es va parlar d'això i de moltíssimes coses més, però gairebé d'amagatotis, no fos cas que aigualíssim la gran festa que s'acostava.

Diumenge passat a Grècia va guanyar precàriament la moderació que representa Nova Democràcia. La bona notícia és que la catàstrofe ha quedat, de moment, aparcada. La dolenta és que tot segueix exactament igual. Europa hauria d'haver-se refundat durant la fase deliberatòria del Tractat de Lisboa, signat el 13 de desembre de 2007, amb un únic punt del dia: la cessió d'una part substancial de la sobirania dels estats. Això no es va fer. Es van acordar veritables obvietats, però aquest assumpte es va bandejar prudentment, com sempre: el nacionalisme banal, el dels estats, mai no admet la seva pròpia condició nacionalista. En una Europa refundada en clau de cessió real i substancial de sobirania, l'euro tindria un sentit ben clar. En les circumstàncies actuals, en canvi, l'única justificació és pragmàtica, no política. Per descomptat, una cessió de sobirania comportaria, des de la perspectiva dels estats membres, guanyadors i perdedors, en la mesura que caldria redimensionar el pes específic de cadascú i assumir el lideratge d'Alemanya. Ho veig complicat. En tot cas, no crec que ara mateix hi hagi cap altra sortida.