Al llarg d’aquests últims mesos l’economia europea ha rebut el diagnòstic de dos italians de renom: Enrico Letta, ex primer ministre italià i, aquesta setmana, Mario Draghi, antic president del Banc Central Europeu. Ens parlen d’una Europa en decadència i, com a senyal, tenim que la seva gran potència, Alemanya, després de mesos de paràlisi, s'acosta a la crisi econòmica. Ja fa molts anys que Europa no crea grans empreses i cada cop està més arraconada a l’ombra dels gegants nord-americà i xinès.
El diagnòstic és comú en els dos informes: Europa ha deixat de ser un motor de creixement i d'innovació. I la gran causa és la productivitat, allò que produïm amb les hores que treballem. Els treballadors i les treballadores europeus generem menys, amb les mateixes hores de feina, que els nord-americans. I això s'explica principalment per la tecnologia. Europa continua invertint en recerca i innovació a les mateixes indústries on invertia feia dècades, principalment l’automobilística. Els EUA, per contra, han sabut surfejar a favor seu l’onada digital. I la competitivitat de la Xina, per exemple en la producció de bateries elèctriques, és inqüestionable.
Però, per a Europa, actuar com a única potència és molt difícil. Tant en l'àmbit polític com en l'econòmic. Això afecta mercats clau per al desenvolupament empresarial, com els financers i els de l’energia, i resulta en uns elevats costos per als consumidors i en una pèrdua de poder estratègic. I Letta també destaca els riscos de la (sobre)regulació com a llast de l’economia i la innovació. Garantir els valors europeus i els drets i les llibertats individuals no hauria de ser incompatible amb l’agilitat dels tràmits. Tant Draghi com Letta –i la mateixa Comissió Europea– veuen en la transició verda una manera no només de donar resposta a la limitació de recursos, sinó també de reimpulsar l’economia.
Les solucions a aquesta situació passen, doncs, per una gran inversió en innovació i tecnologia i per lligar-la a la transició energètica. Una inversió que s’ha de pagar, i no és barata. De fet, l’informe de Draghi l’estima en 800.000 milions d'euros a l’any. Prendre decisions a l’Europa dels estats és lent i complicat, i són uns quants els països, com Alemanya i els Països Baixos, que ja han dit que no estan disposats a assumir aquest cost amb diners públics. Però no podem oblidar l’experiència dels últims cinc anys. D’una banda, amb la caiguda dels discursos euroescèptics després del Brexit. I, de l’altra, amb el pla de recuperació impulsat per la UE per superar les conseqüències de la pandèmia. Davant la urgència d’una crisi de grans dimensions, Europa va saber actuar conjuntament i va aconseguir que l’impacte de la covid-19 fos molt més reduït del que s’esperava. Ara toca saber fer el mateix davant un risc que, si bé no té l’emergència de la malaltia o el confinament immediat, té una magnitud molt més gran.
La diagnosi és clara i la recepta caldrà veure com es paga. Però el cost de no fer-ho és molt més alt. Si no es reverteix, una anèmia de productivitat és una pandèmia per a l’economia.
