L'estiu

Aquesta setmana m'he trobat amb diversos autocars que transportaven infants que tornaven de colònies o de campaments. Nens i nenes amb color a les galtes, despentinats, afònics i amb una nova cicatriu a la cama o potser al braç que amaga més d'una història per explicar.

Nens i nenes feliços i despreocupats que em van retornar als dies quan jo era petita. Quina excitació tan gran que sentia quan me n'anava d'excursió uns dies. La nit abans no podia dormir de la il·lusió que em provocava la nova aventura que estava a punt de viure. Era una sensació física, notava papallones a la panxa. La mateixa emoció que la nit de Reis. Però l'excitació màxima era l'arribada de l'estiu. Una sensació física intensa lligada a una olor. L'olor d'estiu. Un plaer immens que es va allargar més enllà de l'adolescència. Dues dates clares emmarcaven aquest esdeveniment. Començava amb la revetlla de Sant Joan i acabava el dia de la Diada de Catalunya. La primera cosa que feia era tallar-me els cabells. Després em preparava la bossa a consciència. No volia deixar-me res perquè sabia que no tornaria a casa en els dos següents mesos i volia estar acompanyada de les meves coses. Evidentment, les oblidava al moment perquè estava ben atenta al ventall de novetats que se m'oferien per gaudir. Recordo perfectament l'estiu de la bici de dues rodes, el de l'empatx de polos dràcula , el del meu primer petó, el de la Dolce Vita ...

Dimarts passat entràvem oficialment a l'estiu. Cada vegada que arriba aquesta estació, noto que em faig gran. I no és només perquè faig anys al juliol. És per la pèrdua d'aquella il·lusió juvenil. Fa temps que no noto res a la panxa i que no oloro res. Suposo que tot va començar quan vaig deixar de tenir dos mesos de vacances. M'he tallat els cabells, això sí. Hi ha tradicions que no costen gens de mantenir.