L'estiu de la nostra vida

Molt aviat es compliran vint anys d'aquell moment dramàtic en què l'arquer Antonio Rebollo es disposava a tensar l'arc en què anaven dipositades totes les nostres il·lusions. En el moment en què la fletxa va passar per sobre del peveter i es va encendre la flama, molts vam veure com la nostra immensa felicitat quedava superada fins i tot per un sentiment de sorpresa: era la primera vegada a la vida que ens sortia alguna cosa bé de veritat. Era el nostre primer examen internacional, que a sobre vam aprovar amb matrícula d'honor. Tot va sortir tan rodó que les ciutats que han organitzat posteriorment els Jocs han anat a remolc de Barcelona i amb prou feines han pogut superar res del que aquí es va aconseguir. Per entendre aquell èxit, que va executar un gran equip capitanejat per Josep Miquel Abad i milers de voluntaris entregats, cal remuntar-se molt enrere. De fet, aquell triomf esclatant va ser possible gràcies al somni d'un sol home: Pasqual Maragall. Ell va ser el primer alcalde a voler els Jocs Olímpics no com una finalitat sinó tan sols com una excusa per catapultar Barcelona al cim del món. En el somni d'aquell alcalde hi havia la reinvenció d'una ciutat i el naixement d'un entusiasme imparable. Els barcelonins vam descobrir Barcelona, en una revelació col·lectiva segurament irrepetible: la ciutat es va descentralitzar, es va posar guapa i es va reinventar culminant una de les transformacions urbanístiques més espectaculars de la història recent d'Europa. De tots els invents de Maragall, el més imponent, i el que quedarà per sempre, va ser el del mar: de sobte vam descobrir que teníem platja, passeig marítim i fins i tot horitzó! Aquella Barcelona brillant, nova i optimista, que va néixer gràcies a una ment meravellosa, és la que encara ara vénen a buscar els milions de turistes que l'han convertit en una icona mundial de la bona vida. Aquests alemanys, francesos i americans que tanta nosa fan a alguns i que per cert salven la nostra economia, vénen cada setmana a Barcelona per continuar el somni que un dia va tenir Maragall.

Fa poc hi ha hagut un relleu polític a l'Ajuntament, un canvi democràticament sa després de massa temps d'acumulació de poder en les mateixes mans. Però quan ha tocat girar la vista enrere, ni el regidor ni el funcionari de torn han tingut la més mínima generositat per mencionar, en el document commemoratiu dels Jocs, l'alcalde que va fer possible aquell miracle. S'han limitat a convidar-lo a un acte i a diluir la seva presència amb la d'altres personalitats, fent veure que la seva aportació va ser més o menys equivalent a la de la resta de convidats. Al govern actual de la ciutat li ha faltat generositat amb Maragall, a qui anteriorment per cert ja havia maltractat el seu propi partit. Però per molt que els polítics li regategin el reconeixement, no podran evitar que quedi per a la història com l'alcalde que va crear la Barcelona moderna. Ara que fa vint anys que tenim vint anys, el mínim que podem fer és donar-li les gràcies a l'home que va fer possible el millor estiu de la nostra vida.