L'esquizofrènia de 'la roja'

Vols que la selecció espanyola guanyi o perdi? Provin de fer aquesta senzilla pregunta al seu entorn i veuran quina varietat de respostes, quina complexitat de reaccions, quin reguitzell de contradiccions. Els dos extrems ja els coneixem: els que volen que guanyi com sigui i els que volem que perdi sempre, que, per cert, tenim des de fa temps la sensació d'estar en franca minoria. Però els extrems no solen ser significatius. A Catalunya una majoria central i silenciosa expressa en públic i sobretot en privat respostes diferents i contradictòries a aquest dilema segons qui sigui l'interlocutor o la situació. Hi ha gent que tem confessar que vol que perdi, per por a passar per massa independentista davant de segons qui. Hi ha també la recança contrària, que és la de manifestar-se a favor de la roja , per por a passar per un unionista radical o un simpatitzant del PP. Però el millor de tots, i també el més habitual, és el que no sap què vol i canvia de parer dins del mateix partit i fins i tot dins d'una mateixa jugada: si marca Iniesta, se n'alegra, però quan veu la reacció dels locutors, es penedeix de la seva alegria inicial, que es transforma en ira, i viceversa. Tot plegat és d'una esquizofrènia sense precedents, que provoca situacions hilarants i impossibles d'explicar en qualsevol altre indret del món. No provin de raonar això a un francès o a un italià, és massa llarg i complicat. Tot això passa, cal dir-ho, en un moment en què la selecció ha millorat la seva imatge, gràcies bàsicament als jugadors i al sistema de joc que li ha regalat el Barça, i ha dissimulat una mica l'estampa patètica de Manolo el del Bombo. No es pot oblidar que la selecció espanyola de futbol, abans de dir-se la roja , era molt menys que una selecció, incapaç de competir amb el Barça i el Madrid, i estigmatitzada per la seva pròpia cutreria . Amb el sentiment de rebuig que persisteix potser hi té a veure que perviu encara ara, i dubtem que se'n vagi mai, una part d'aquella caspa, que recorda temps predemocràtics: com s'explica, si no, que Alemanya o Holanda visitessin Auschwitz abans d'aquesta Eurocopa i no ho fes Espanya, un país que en aquell moment col·laborava amb el règim nazi? Per molt que Xavi o Piqué hagin blanquejat amb el seu joc meravellós aquella antiga patxanga , a alguns ens costa molt empassar-nos tot el que representa i que ens ho passin per la cara d'aquesta manera tan espanyola, que consisteix, com va passar a la Transició, a fer veure que aquí no ha passat res. Perquè canviéssim d'opinió caldria algun gest més enllà d'apropiar-se del nostre sistema de joc: una visita a Auschwitz, un perdó, un recordatori o, simplement, que ens deixin tenir la nostra selecció. Algun senyal de país civilitzat, que, per cert, ja podem esperar asseguts.

Però el fet curiós i extravagant és que a Catalunya la roja no és una simple selecció. És el mirall on es reflecteixen les nostres contradiccions més profundes. Els dubtes que provoca són, de fet, un altre factor diferencial de la societat catalana: agradi o no, aquest fenomen no passa enlloc més. També en això som únics.