L'esquerra espanyola i la qüestió catalana
Politòleg i editor de la revista ‘Viento Sur’"L'expressió política de la identitat catalana és massa persistent i intensa per esvair-se anònima en una única polis i, en democràcia, trencats els lligams de la por, el projecte unitari d'Espanya presenta altres debilitats afegides que convé no agitar (País Basc, Galícia...)". Aquest diagnòstic d'un exministre socialista de Justícia, Francisco Caamaño, publicat en la presentació d'una antologia recent de Daniel Guerra, 'El pensamiento territorial de la Segunda República espanyola' (Athenaica, 2017), ve a sintetitzar la constatació del fracàs històric del nacionalisme espanyol dominant no només al voltant de la qüestió catalana sinó també en el seu projecte d'assimilació de la diversitat nacional i cultural existent dins de l'estat espanyol.
En efecte, aquest nacionalisme, representat principalment pel tripartit del règim monàrquic, té un problema doble: buscar una resposta a aquest fracàs tant en la seva relació amb un ampli sector de la societat catalana com davant la cada vegada més visible realitat plurinacional. Aquesta resposta, si vol ser democràtica, exigiria acceptar la necessitat d'un tracte d'igual a igual amb Catalunya (o sigui, respectar el seu dret al divorci) i, al seu torn, "repensar Espanya" renunciant a la concepció uninacional de l'Estat en la qual s'ha basat la seva construcció al llarg de la història per passar, com també proposa Caamaño, a proposar-se com a politeia.
És evident que ni el PP ni Ciutadans estan disposats a fer passos endavant en aquest camí. Al contrari, amb l'aplicació extensiva de l'article 155 de la Constitució i els atacs no només a l'autogovern sinó també a la llengua i a l'ensenyament a Catalunya, tots dos partits semblen aspirar a una recentralització de l'Estat i fins i tot a una renacionalització espanyola en tota regla.
El més preocupant és que també les elits dirigents del PSOE, un cop domesticat Pedro Sánchez i enterrada la "plurinacionalitat", han fet pinya també entorn de l'article 155 i de la defensa fonamentalista de la Constitució i de la "unitat d'Espanya", limitant-se a prometre una reforma constitucional moderadament federalitzant que, com ja hem sentit, ni el PP ni Ciutadans estan disposats a negociar.
En realitat, no hauríem d'estranyar-nos gaire d’aquesta evolució del socialisme espanyol. Recordem que ja a finals del 1989, davant d'una declaració que a iniciativa d'ERC va aprovar el Parlament -en què es deia que "l'acatament del marc constitucional vigent [...] no significa la renúncia del poble català al dret d'autodeterminació"-, el llavors president del govern, Felipe González, va manifestar: "Estaria disposat a utilitzar alguns dels mecanismes excepcionals previstos al Títol VIII de la carta magna. L'article 155 de la Constitució faculta el govern a prendre les mesures necessàries per forçar les comunitats autònomes al compliment de les seves obligacions legals i l'abandonament de tota actuació que 'atempti greument contra l'interès general d'Espanya’".
No pot sorprendre, per tant, que fos el mateix Felipe González el principal impulsor del cop d'estat intern que va patir Pedro Sánchez davant la seva aspiració de convertir-se en alternativa de govern després de les eleccions de juny del 2016 amb el suport de Podem i de les forces independentistes catalanes.
En canvi, s'hauria de reconèixer des de Catalunya com una dada molt positiva que des de la campanya electoral del desembre del 2015 Units Podem hagi assumit la defensa de la plurinacionalitat i del dret a decidir de Catalunya, ja que és la primera vegada que una força política amb possibilitats de convertir-se en alternativa de govern assumeix aquestes demandes. També ho és que, encara que sigui tardanament, presenti ara un recurs d'inconstitucionalitat contra l'aplicació de l'article 155 de la Constitució.
Amb tot, hem pogut comprovar que la seva proposta de "repensar Espanya" sembla limitar-se a buscar-hi l’"encaix" de Catalunya. Formulada així, no sembla que la seva assumpció de la plurinacionalitat acabi de trencar amb una concepció de "nació de nacions" que segueix atribuint a la nació catalana la condició de subalternitat respecte a l'espanyola.
Aquesta ambigüitat calculada podria explicar també la seva vocació d'equidistància -encara més preocupant en el cas d'IU- entre el nacionalisme espanyol dominant i el català, o la seva reticència a donar suport a la participació efectiva en el referèndum de l’1 d'octubre. Una posició que va entrar en contradicció amb l'adoptada per Podem i que ha conduït finalment a imposar des de Madrid mesures que han vingut a recordar les pràctiques centralistes de la vella esquerra espanyola.