Amb l'esperança entre les dents
“La història és nostra i la fan els pobles”
Salvador Allende
En temps de canalles amb togues de negre, sura una fiscalia que udola contra l’independentisme, un ministre de l’Interior que intoxica a tort i a dret i un Estat en tromba -9-N, querella a Forcadell, denúncies a Vic i a Berga- que gradua a grat la repressió, tirant sempre de veta del tic autoritari lliberticida que el defineix. Entre amenaces soterrades de 155 -quan l’ autonomia està més que suspesa, intervinguda i bloquejada-, guerra bruta claveguera endins i sempre el fuet, el crit i la mordassa. Retaule del desori: si estàs en crisi, cerca un bon enemic interior i empara’t en el tribunal inquisitorial del Sant Ofici Constitucional. Que res no es mogui, que res canviï i que la llei Duralex ofegui la democràcia. A bastonades, fins i tot amb la pastanaga.
En temps de mercaders amb jaqueta negra assaltant tots els temples, la troica que ningú va escollir imposa una economia que borda i un capitalisme senil que atia noves bombolles especulatives escopint desigualtat: dos milions d’aturats i tres milions de pobres als Països Catalans. De les restes del règim autonòmic, de les cendres fumejants del pujolisme i de les ruïnes d’una crisi amb la UE en fallida queda el vergonyós forat impune de 15.000 milions de les caixes catalanes, deutes i sobrecostos fins a l’any 2108, un frau fiscal anual de 16.000 milions, retallades per 5.300 milions d’euros i 20 catalans amb un patrimoni de 23.300 milions d’euros. I encara més: país en venda, el 40% dels pisos que es compren a Barcelona es paguen ja al comptat amb diner estranger i del rescat bancari que entre tots vam pagar només un 5% s’ha recuperat. Toma el dinero y corre.
En temps de corrupció i diner negre en tants despatxos oficials, un règim trontolla a la perifèria i se solidifica al centre, enmig del rosari de l’aurora del saqueig i l’espoli social: de Palau a Pretòria i de Mercuri a Palma Arena. “Nos hemos pasado ”, deia la germaneta de Rita Barberá. “ Soy la polla insaciable ”, deia un imputat de la Brugal. “Som 400 i sempre som els mateixos”, es vantava Millet. Contra la cartografia de la cleptomania també va néixer la sòlida exigència democràtica de desempallegar-nos-en, fer-los fora i reconstruir en comú des de l’ètica de la decència. Per això i molt més, rebels amb causa, un 95% de la societat catalana ja no es reconeix en la Constitució, un 80% de la societat catalana està a favor del dret a decidir i un 48% ja opta obertament per la independència. I 942 ajuntaments -de 947- van blindar el 9-N. Un poble en moviment davant l’immobilisme de l’altra unilateralitat silent, la de la imposició unidireccional de l’Estat, arbitrària, quotidiana i permanent. El rayo que no cesa.
Però per unilateralitat -no demanar permís per ser lliures; fer i no esperar; dir i no callar; resistir i no desistir; activar-se i no quedar-se a casa-, la de cada desnonament aturat, la de cada insubmís que es negava a fer la mili, la de cada veïna que segrestava autobusos fins a dalt del turó -de Nou Barris a Santa Coloma- per garantir transport públic; la de cada urna de les 555 consultes; i sí, i també, la d’un referèndum. Unilateralitat sense embuts per retornar la veu a la societat, recuperar la capacitat de decidir i reconstruir tota la justícia que ens cal. Que el temps del peix del cove, del vuelva usted mañana i de la Ramoneta i l’altra ja va escampar i no tornarà. I el somni es fa a mà i sense permís.
En temps d’oblits i amnèsies, contra tota temptació triomfalista, cal el retrovisor sencer de la memòria. El temps de les cireres mai arriba sol i som on som perquè molts van fer vaga a La Canadenca, poques van obrir la maternitat d’Elna i tants van resistir el feixisme a Argelers, a Mauthausen o al Camp de la Bota. En el fil roig de les nostres resistències, la nostra paciència ens fa savis, perquè tenim tota la vida per desobeir-la. Resistim encara des del bagatge de la lluita per la llibertat a l’esquena i la passió per la igualtat social a la motxilla. L’estratègia del cargol.
En temps de guerres, extremes dretes i banderes negres nihilistes, el que més cal és construir refugis. Un refugi democràtic, econòmic, social i cultural, anomenat Països Catalans, enmig d’un món que matina horror cada dia. Algú potser dirà que això és tancar-se, quan és precisament tot el contrari: la forma més concreta i republicana d’obrir portes i finestres i de demostrar i demostrar-nos, humilment i a còpia de suar la samarreta, picar pedra i sortir del pou, que sí que hi ha alternatives i ja són aquí. Quan la pregunta ja no és si un altre món és possible, sinó com és possible aquest. I som el que fem per canviar el que som.
En cicles d’imposicions, temps d’unilateralitat i constància perseverant: desobediències compartides, autodefensa democràtica i autotutela dels drets socials. Temps de materialitzar l’anhel de canvi majoritari, en el desafiament democràtic -certament- d’obrir un singular procés constituent al sud d’Europa per persistir en el reclam de més, i no menys, democràcia. Dialèctica entre contraris: o això o tornar enrere. Perquè l’alternativa és que no hi ha alternativa: només búnquer, un bloc monolític d’un règim tancant en banda i el retorn al passat. Dilema dicotòmic, si no ens en sortim girarem enrere: perquè com diria Gramsci, tota contrarevolució -antidemocràtica, antisocial, autoritària-és sempre el resultat posterior d’una revolució democràtica fallida, d’un canvi polític frustrat, d’una aspiració popular anegada. Brúixola: o desobeïm el present amb ganes de futur o haurem d’obeir la decadència del passat. Si no ara quan, si no nosaltres qui?
Aquí seguim, doncs. Encara, dempeus i a punt. Resistint unilateralment. El camí és llarg, s’ha de fer tot entre totes i tots i paga la pena. Resistint encara. Des de Xàtiva, des de Santiago de Xile, des de Kobane, pel temps de les cireres que vindrà. Podríem seguir, però és hora de fer i cal deixar-ho aquí. Que avui hem quedat a un quart de sis per omplir carrer i futur, amb gent que no coneixem, que de ben segur pensem diferent i que per això estem pel mateix. A punt i al carrer: on tot comença, tot acaba i tot torna sempre a recomençar. En nosaltres mateixos. Endavant les atxes.