L'espai com a metàfora del temps

Per si encara no havíem perdut prou l'oremus barrejant penitents i doloroses amb biquinis i Saloufest, ara s'hi fica pel mig sant Jordi, el drac, la rosa, un munt de llibres i la final de Copa. Ahir mateix Umberto Eco ens explicava que cada dia vivim més en un no-lloc, un espai neutre i uniforme. I jo afegiria que també vivim en un no-temps. La ritualització del calendari es perd i esborra de la memòria sensorial l'olor d'encens i el gust de matafalu ga dels bunyols de Quaresma. Evocar el passat vol fites en el temps.

La gramàtica ens ha d'ajudar a ordenar els fets. De petit no vaig poder entendre mai la ràpida resurrecció de Crist amb davallada als inferns pel mig. Si ressuscitava al tercer dia, els números no quadraven. L'enterraves divendres al tard i dissabte a la nit encenies el ciri pasqual. Per molt que m'hi esforcés, no hi cabia l'espai de tres dies. "Deu ser un tres en un com la Trinitat", vaig aventurar.

En una final de Copa com la d'ahir, les fites del temps són gols. Gols que es poden fer "quan falten 4 minuts per al final" ( a falta de és un castellanisme). El llenguatge periodístic ho simplifica dient "a 4 minuts del final". És una estructura que es basa en la metàfora del temps com a espai: com "a 4 passes de casa" indica la distància que ens separa d'un punt. I és que el temps no el veiem, només el podem percebre com un lloc. Per això viure en un no- lloc ens condemna a viure en un no- temps.