L'escriptura xinesa: viva o morta?

És desconcertant, però com més es relaciona la Xina amb Occident, més gran és la tendència dels occidentals a mirar-se-la com a altre .

El fet que com més relació hi ha entre la Xina i Occident més es mirin els occidentals tot el que prové de la Xina com a diferent, com a altre , és desconcertant. Val a dir que, a Occident, aquesta mentalitat sempre hi ha estat, des de fa segles. Se sol dir: "Si fas un forat que travessi tota la Terra, arribaràs a la Xina". La primera vegada que vaig trobar aquesta frase va ser a El gran Gatsby . La novel·la s'emmarca en els feliços anys vint dels Estats Units, quan la Xina s'anava convertint en una semicolònia dels EUA i nodria la prosperitat i el gust pels luxes dels nord-americans amb tota mena d'articles. Amb tot, el més habitual és interpretar que aquesta frase fa referència a la posició geogràfica relativa de la Xina i els EUA, als antípodes en el globus terraqüi. Des del punt de vista cultural, però, també pot al·ludir al fet que la Xina és als antípodes dels EUA. Aquest és un mite generat i mantingut diàriament.

Aquest mite té una expressió interessant en l'ús exhibitori dels caràcters xinesos. Avui dia no és infreqüent veure algunes persones que duen caràcters xinesos tatuats o que els duen impresos a la samarreta. Podem veure caràcters xinesos penjats a tall de senyal en algunes portes, en la publicitat televisiva o en embalatges. Aquests caràcters xinesos suposadament contenen espurnes de virtuts ancestrals, com ara la valentia, la sinceritat o alguna altra qualitat moral categòrica. No obstant, la utilització de caràcters xinesos no serveix necessàriament per transmetre cap significat als que incidentalment topen amb aquests signes pel carrer o a l'ascensor.

Sovint els que exhibeixen els caràcters xinesos no en coneixen el significat i donen per fet que comuniquen alguna cosa edificant i positiva. De la manera més absurda, hi ha gent que du orgullosament signes de significat negatiu sobre el seu cos, com ara "sóc idiota" o "sóc un estúpid". Una vegada, en un espot de televisió s'utilitzava el signe de les cases de barrets, de les noies de companyia, en l'anunci d'una companyia ben pròspera i respectable. Però ara no es tracta del significat dels caràcters xinesos, el que mereix algun comentari és simplement el fet de mostrar-los.

Sembla que els que ostenten aquestes inscripcions xineses tan modernes i de bon rotllo estan més intrigats per la forma de l'escriptura que no pas pel significat. Un caràcter xinès complicat s'assembla a una construcció de factura intricada en la qual s'emboliquen l'estètica barroca, l'experimental, la moderna i la postmoderna. Els caràcters xinesos, amb els seus traços inserits els uns en els altres, amb els seus palets que apunten ara aquí i ara allà i amb la seva construcció laberíntica però implícitament lògica, semblen -sobretot quan estan escrits amb l'estil tradicional- exòtics, antics, moderns, postmoderns, estranys i misteriosos alhora. Als que no en saben res, aquest galimaties els sembla molt estrany. Per als que parlen xinès, però, no resulten tan singulars. Per a ells són instruments per emetre i rebre significats, eines de la vida quotidiana. Evidentment, també poden gaudir de com estan fets, si s'escau que el traç correspon a una cal·ligrafia estilitzada, però, en els usos pràctics i de comunicació, els que parlen xinès no faran gaires floritures ni pararan gaire atenció a la forma.

Ara bé, ¿què té a veure la fascinació per l'estètica barroca i postmoderna de l'escriptura xinesa amb una actitud intercultural? ¿Què diu aquesta fascinació de la manera que té algú de percebre les coses desconegudes? El fet d'emprar l'escriptura xinesa prescindint completament del significat pressuposa la convicció d'unes diferències infranquejables entre el xinès i l'anglès. Mires aquella figura i quedes sumit en el silenci. Els caràcters mateixos queden reduïts al silenci, privats de veu, com si no tinguessin res a veure amb cap persona que viu i parla, semblen intraduïbles, i, davant d'aquest mur de pedra, la mirada queda fixada, aturada en la contemplació d'aquest signe misteriós i profundament opac, i la mística de l' altre i de la llunyania encara es reforça. Fins i tot les qualitats humanes que formen el llenguatge queden en suspens. L'escriptura xinesa, en aquesta obsessió, esdevé una Gran Muralla Xinesa i fa pensar en un cadàver incorrupte o en una mòmia: elegant, amb molt d'estil, però, al capdavall, morta. Aquesta insistència irracional en una diferència xinesa mistificada, en una essència momificada, no es dóna només entre els que no en saben res; fins i tot els estudiants que aprenen la llengua i la cultura xineses acostumen a tancar els caràcters xinesos a l'interior d'una antiga tomba.

Aquesta fascinació morbosa pels caràcters xinesos com a cadàvers vivents és ben desconcertant. ¿Quina mena d'ànsia fa que molts nord-americans mirin la Xina com una icona, com una cosa que no cal entendre en la seva història moderna? ¿Per què, en aquesta era de la globalització de les comunicacions i de l'aprofundiment de les relacions entre països, i després de tantes revolucions, reformes i modernització, aquesta fascinació encara relega la cultura xinesa al regne crepuscular dels no-morts? Des del punt de vista econòmic i financer, actualment la Xina nodreix de vida l'economia mundial. En el segle passat, marcat per una gran transformació social i econòmica, la Xina també va transformar la seva llengua. En el seus usos quotidians, la llengua xinesa està animada per maneres de parlar i variacions ben vives. És una llengua que té una escriptura bella i una parla viva. És cert que la fascinació per la Xina augmenta amb l'impuls d'aquesta moda, però també fa la sensació de pretendre que el geni torni a l'interior de la llàntia.