21/02/2012

L'escorpí i la granota

Franz Oppenheimer, sociòleg alemany dels anys de la república de Weimar, definí l'estat com "una institució jurídica imposada unilateralment sobre un poble conquerit, al principi amb l'únic objectiu d'imposar-los un tribut tan feixuc i durant tant de temps com sigui possible". D'aquesta manera Oppenheimer rebatia la idea de l'acumulació primitiva de capital, amb què altres sociòlegs pretenien explicar les marcades diferències socials. No hi hauria hagut, doncs, un comunisme primitiu, del qual s'hauria evolucionat vers la desigualtat contemporània per selecció natural dels més espavilats. Aquesta llegenda, opinava Oppenheimer, convenia molt a les classes privilegiades, ja que atribuïa els seus privilegis a una lògica immanent. El que havia passat era que aquests privilegis havien generat una teoria política i jurídica a fi de naturalitzar-los conferint-los l'estatus de realitat.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mirada amb òptica catalana, la definició d'estat d'Oppenheimer és exacta. El dèficit fiscal que afecta crònicament els Països Catalans (el de Madrid és malabarisme comptable) és la versió actualitzada d'un tribut que l'Estat ha estat aplicant amb la mateixa equitat des de fa tres segles. Comentant els efectes de la desamortització dels béns de l'Església al segle XIX, Benito Pérez Galdós feia dir a un dels personatges dels Episodios Nacionales que l'empobriment dels fadristerns que vivien de les rendes eclesiàstiques havia generat un proletariat de levita i sabates de xarol que calia col·locar. La manera de fer-ho era convertir l'Estat en un immens convent. Aquesta i no la racionalització, com suposava Weber, ha estat, si més no a Espanya, la causa de la bombolla política i de la necessitat de carregar-la a les espatlles d'algú. Tenia raó la presidenta de la cambra catalana: l'Estat no roba a Catalunya. No, no roba, sinó que l'espolia de manera implacable i sistèmica. També tenia raó el president Montilla quan deia que Espanya no es pot permetre el concert econòmic. Raó definitiva perquè Catalunya en surti.

Cargando
No hay anuncios

¿Com és manté, en democràcia, la subjecció d'una part de l'Estat mentre es proclama que els territoris no paguen impostos? N'hi ha prou amb un cop d'ull al País Valencià i les Illes per copsar-ho. La corrupció assegura la subjecció. Una corrupció piramidal, que pot esquitxar fins al cim de l'Estat, necessita una base molt ampla de persones que, fent la viu-viu, se sentin a gust amb l'actual estat de coses. Quan el cinisme és universal, la desmoralització esdevé absoluta. Aquesta és, fa segles, la fórmula del Sud.

A més a més, tota colònia té una zona d'amortiment, constituïda per una elit lligada al poder metropolità per uns privilegis. A Catalunya els intents d'alliberació sempre s'han estavellat contra aquesta zona d'amortiment. La classe que havia donat suport a les guerres colonials i havia defensat l'esclavatge, que donà el cop de gràcia a la república federal i apuntalà les dictadures del segle XX, és, per més que els cognoms hagin variat, la mateixa que posà el límit a les reivindicacions de Pujol i obligà Mas a acceptar l'Estatut que volia Zapatero. Aquesta classe té prou força per crear majories possibilistes i condicionar l'acció del govern. Té els mitjans per doblegar consciències i imposar el seu discurs. És la que defineix què vol dir política responsable i sentit d'estat . Però si les coses se li escapen de les mans i el carrer es radicalitza, aleshores deixa pas a l'Estat, que acudeix, ja sigui alçant el volum de la violència simbòlica, amb fúria judicial digna d'anomenar-se espanyola o amb una violència real que no deixa lloc a dubtes sobre l'objectiu a batre.

Cargando
No hay anuncios

La transversalitat sobiranista és un miratge. El poder desvia la lluita vertical entre dominants i dominats cap a la lluita horitzontal entre els darrers. L'oposició entre els Països Catalans és una estratègia de disgregació extraordinàriament reeixida. A Catalunya mateix, la fragmentació de l'independentisme n'ha desvirtuat la força parlamentària, consumant la regressió a la zona d'amortiment. No fa gaire, Salvador Cardús es queixava de la identificació que es fa de CiU amb el PP i comparava l'agror de la lluita ideològica entre catalanistes amb l'instint suïcida de l'escorpí. No li falta raó. És estúpid identificar CiU amb el PP, ja que aquest és tot el contrari d'una zona d'amortiment. Atenent-nos als fets, CiU és l'altra fulla de la tisora amb què l'Estat escapça el sobiranisme, reduint-lo a un serrell victimista i impotent. La metàfora de l'escorpí és justa si s'entén a través de la faula i pensem en el sobiranisme com la granota que ja viu en un altre element. L'escorpí, que podria passar el riu a cavall de la granota, no pot aguantar-se les ganes de picar-la, ja que en la seva naturalesa hi ha enfonsar-se.