L’escletxa i els relleus
Prenguem distància. Cal que no ens deixem eixordar pel soroll ambiental. Primera reflexió: tot el que hem viscut a Catalunya des del juliol del 2010 mostra un tipus de conflicte que no es deixa explicar en els termes tradicionals de combat partidari, programàtic o ideològic. És un conflicte “modern”, de lluita pel poder mitjançant la iniciativa democràtica d’una societat que exerceix la condició de subjecte polític de la qual mai s’ha desprès.
La reacció en cadena que s’inicia amb la manifestació del 10 de juliol del 2010 prové de causes remotes i properes: d’una banda, evidencia el fracàs del pacte constitucional del 78 -la Constitució no ha sabut respondre a l’expectativa d’un efectiu autogovern en un marc plurinacional de sobirania compartit-; de l’altra, és conseqüència directa de l’última humiliació que l’Estat aplica a Catalunya amb la sentència del TC.
L’Estat es comporta en aquell moment amb aparent fermesa, segur que ja ha resolt la famosa “qüestió catalana”, que ja s’ha produït la integració de Catalunya en el modern i del tot europeu estat espanyol. De fet, és el trencament, aquest sí unilateral, del pacte constitucional del 78. La novetat real la trobem en el que succeeix a Catalunya a partir d’aquell dia.
Sense l’impuls previ de partits i govern, sorgeix una mobilització social que no es conforma amb l’expressió de rebuig. El 2012 la indignació s’ha convertit ja en afirmació, i després en projecte de país. És un nou fenomen democràtic, d’abast europeu, que integra capes socials ben diverses i conté un ampli ventall de motivacions projectives més que reactives.
L’Estat s’entesta a pressionar-perseguir-inhabilitar les institucions catalanes i els seus responsables, però tothom sap que el marge de maniobra d’aquestes institucions, en relació a la majoria social que representen, és molt escàs o nul.
Segona reflexió: en aquest marc, el debat sobre la convocatòria del referèndum és relativament menor. Com a combat tàctic té interès només com a mostra del capteniment autoritari i antidemocràtic de l’Estat, inútil si pretén assolir per imposició l’objectiu d’assimilació final de Catalunya, que segueix ben viu en determinades instàncies de l’Estat.
L’Estat no vol guanyar un pols democràtic que mai ha acceptat com a tal; l’Estat vol la rendició catalana, per molt que sigui contrària al seu propi interès. En aquestes condicions, el millor resultat possible és l’obertura d’una escletxa real en el mur amb què l’Estat ens voldria aïllar: l’escletxa de la legitimitat guanyada amb la verificació democràtica que volem produir l’1-O. Una escletxa que forci l’Estat a acceptar el diàleg d’igual a igual que ens ha negat fins ara. I que situï la qüestió a l’agenda europea a partir del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític de ple dret.
Depèn només de nosaltres. Haurem de ser cinturó negre de judo, saber treure profit dels atacs desmesurats de l’adversari, però també ser gestors intel·ligents de la xarxa social que ens ha dut fins aquí. L’actiu més significatiu del projecte és el fil continu que des de fa 7 anys uneix ciutadans i entitats amb partits i institucions. És el fil que l’Estat intenta trencar amenaçant els uns, atemorint els altres, dibuixant un fals futur de caos. L’últim episodi sobre la possible congelació del FLA n’és un anunci ben explícit. Es tracta d’ofegar la criatura a punt de néixer, d’impedir que el referèndum guanyi credibilitat a Catalunya i al món.
Haurem de ser mestres en el domini de les eines que donen caràcter a un estat. Parlo d’eines jurídiques de màxima solvència per acompanyar les pròpies actuacions i per a la defensa activa en tots els fronts, incloent-hi els tribunals internacionals; de les relacions exteriors per trencar el cercle de silenci-soledat, i de la suma intel·ligent de recursos i habilitats de què ja disposem: el rol ben combinat d’institucions-entitats-ciutadans serà determinant en l’esgrima Catalunya-Estat. Per això sembla útil el concepte de relleus, la capacitat de situar cadascú en la funció adequada en el moment oportú. Incloent-hi les substitucions de les peces (persones) que convingui.
Tercera reflexió: el principal risc prové ara del bloqueig temàtic entorn del referèndum i de les previsibles incidències de recorregut amb què l’Estat ens voldrà distreure: sancions, inhabilitacions, detencions (?), confiscacions...
La clau és el fil continu ciutadania-institucions de què parlàvem abans. No tant per organitzar manifestacions o mantenir un alt nivell de tensió a les xarxes socials com per donar perfil i volum al país que volem construir, per escoltar els arguments del sí i els del no. Per començar a saber com poden arribar a ser les nostres educació, justícia, economia, administració... Si sabem dibuixar el futur possible ja haurem guanyat. Sigui quin sigui el resultat.
Ara la nostra raó de fons s’ha d’omplir de raó formal. Amb un escreix de qualitat i respecte democràtic tot i que ens empenyin a la provocació i la precipitació. Ens cal un referèndum transparent de dalt a baix, visible des d’Europa també i transitable en tots els seus racons per controladors, observadors, amics i adversaris.