Lerroux, i altres fantasmes
Es tracta, sens dubte, de l’espectre polític més invocat, temut o esperat al llarg del darrer mig segle a Catalunya. Em refereixo a l’espectre d’Alejandro Lerroux.
No hi fa res que el moviment sociopolític associat al seu nom -el lerrouxisme, hegemònic a Barcelona durant els primers lustres del segle XX- fos un fenomen, tant des del punt de vista identitari com organitzatiu, força complex i ric en matisos. La idea que, sobre Lerroux, ha restat emmagatzemada en l’imaginari col·lectiu d’aquest país és la d’un agitador foraster que, a base de demagògia, aconseguí mobilitzar unes masses obreres suposadament immigrades i castellanoparlants contra el catalanisme -burgès, of course -, al qual infligí severes derrotes i frenà durant almenys una dècada.
Partint d’aquesta imatge, i vistes les grans onades migratòries arribades a Catalunya durant les dècades de 1950 i 1960, s’entén que el temor a la reaparició del fantasma de Lerroux inquietés bona part dels polítics antifranquistes durant l’etapa final de la dictadura i els primers anys de la Transició. De fet, els posicionaments de Jordi Pujol sobre la immigració pretenien en gran mesura conjurar aquell risc. I és ben probable que el PSC-Congrés profundament catalanista del 1976 no s’hagués avingut a integrar-se dins el PSOE sense la por a veure el vell emperador del Paral·lel reencarnat en la doble figura de Felipe González i Alfonso Guerra.
L’any 1980, quan s’havien de posar en marxa les institucions de l’autonomia recuperada, la presència entre les candidatures al Parlament d’una llista del Partido Socialista de Andalucía disparà totes les alarmes, i el líder andalusista Rojas Marcos va ser rebatejat en alguna publicació catalana com a “Alejandro Lerroujas Marcos”. En qualsevol cas, les prevencions contra el ressorgiment d’alguna mena de lerrouxisme no eren del tot infundades: Federico Jiménez Losantos va deixar explicat (en una carta a Tarradellas datada el 20 d’agost del 1981) que, per a les eleccions de l’any anterior, ell havia intentat ordir “ una candidatura inmigrante, «castellana», española y de centro-izquierda ” que frenés “ la avalancha de demagogia nacionalista de Pujol y el enquistamiento político de la cuestión lingüística ”. No ho aconseguí, i més endavant resolgué continuar la seva guerra amb altres armes.
Des d’aleshores, les apel·lacions al lerrouxisme en el nostre escenari político-periodístic havien esdevingut escadusseres: a tot estirar, com a ocasional arma llancívola en alguna baralla entre partits. Tanmateix, el procés independentista està obligant els seus adversaris a recórrer al fons d’armari, i a mitjans d’aquest mes d’agost el fantasma de Don Alejandrosortí a passejar de nou. De manera al·lusiva, però sortí.
El va fer sortir l’hiperactiu vicepresident primer de Societat Civil Catalana (SCC) i encara militant del PSC, Joaquim Coll, i ho va fer en un article publicat a El País el dia 13 d’agost amb el títol “ Pablo Iglesias regala Podemos ”. La seva idea central queda resumida en aquestes frases: “ La aparición de Podemos causó pánico en el nacionalismo. Por fin un líder que podía apelar a las clases humildes, mayoritariamente castellanohablantes, que no se sentían concernidas por el proceso soberanista ”. Líder, humils, castellanoparlants i refractaris al nacionalisme: heus aquí la fórmula essencial del lerrouxisme tòpic. No sé si entre els independentistes hi hagué pànic; el que és segur és que Coll i altres com ell van creure que en Pablo Iglesias (ai, aquell míting del desembre al pavelló de la Vall d’Hebron!) havien trobat un nou Lerroux; en lloc de bigoti, amb cueta.
En l’article que cito, Joaquim Coll es mostra indignat perquè, traint aquelles expectatives, Iglesias ha renunciat a presentar-se al 27-S amb la seva pròpia marca, i Podem hi concorre diluït en una coalició que el dirigent de Societat Civil considera “ inequívocamente soberanista ”, a més de plena d’antics companys de viatge d’Artur Mas.
Sense entrar a discutir aquestes últimes tesis, el que em resulta admirable és que, a la Catalunya de la segona meitat del 2015, hi hagi qui consideri possible articular un gran bloc antiindependentista sobre la base de “ las clases humildes ” -la terminologia ja és de fulletó del segle XIX-“ mayoritariamente castellanohablantes ”. Comprenc que construir aquell bloc a partir, posem per cas, dels socis del Círculo Ecuestre sería encara més difícil, però, ¿d’on infereix el senyor Coll l’equivalència entre humildes, castellanohablantes i contraris a la sobirania de Catalunya? ¿Sobre quina base dibuixa aquesta caricatura classista-etnicista de l’actual confrontació democràtica entre unionisme i independentisme?
Per no parlar del col·lectiu Súmate, n’hi hauria prou que examinés els seus cognoms (Coll i Amargós) o els del seu cap a SCC (Josep Ramon Bosch i Codina) i els comparés amb els del número u de la CUP (Antonio Baños Boncompain) o de l’anterior ocupant d’aquest lloc (David Fernàndez Ramos), tots dos més “humils” en tots els sentits del mot. No, senyor Coll, Iglesias no ha “ regalado Podemos al soberanismo catalán ”. Només deu haver entès que la realitat és més complexa de com vostès la pinten.
