L’era dels ‘fets alternatius’
REALITATS. El nou portaveu de la Casa Blanca, Sean Spicer, es va estrenar amb una declaració de guerra. La mateixa nit del discurs d’inauguració de Donald Trump, indignat per les informacions que corrien per Twitter i publicaven els grans mitjans de comunicació sobre la minsa assistència a l’acte d’investidura, Spicer va convocar la seva primera compareixença oficial (sense permetre preguntes de la premsa) per acusar els periodistes de donar “informació falsa deliberadament”. També els va qualificar d’irresponsables i “temeraris”, va assenyalar amb el dit la cobertura del New York Times per “vergonyosa” i “equivocada” i els va retreure, en general, la seva “deshonestedat”, dedicada a escampar “falses narratives”. La compareixença no té preu, però el moment més revelador és quan anuncia quines seran, a partir d’ara, les regles del joc. “Els mitjans parlen molt de la necessitat de fiscalitzar Donald Trump -admet el seu portaveu-, doncs jo soc aquí per dir-vos que nosaltres ens encarregarem que la premsa reti comptes, també”. Trump és “el missatger de tot un moviment” i ja s’encarregarà de fer-los arribar “el seu missatge directament”, advertia Spicer.
En aquesta nova era, la premsa no és necessària, com tampoc ho és la veritat. El periodisme ha entrat en l’era dels “fets alternatius”, segons la terminologia que va utilitzar Kellyanne Conway, assessora de Trump, per explicar l’origen de les magnífiques dades d’assistència a l’acte que va proporcionar la Casa Blanca.
Per a l’administració Trump, els fets ja no són fets verificables. N’hi ha que retraten una realitat i n’hi ha que serveixen per explicar-ne una altra. Noves suposades veritats construïdes a còpia de repetir falsedats sobre el nombre d’assistents al discurs d’inauguració, per aixecar sospites sobre vots fraudulents o sobre presumptes massacres o crims comesos en territori nord-americà. I si la premsa deslegitima aquesta realitat alternativa, ells deslegitimaran la premsa.
PERIODISME. El diari francès Le Monde va presentar la setmana passada el Décodex, una nova eina de verificació de les informacions. Un cercador que permet saber una mica més quina és la procedència i els autors de l’allau d’informació que circula per la xarxa, per poder discernir, per exemple, les notícies falses, les que copien fonts anònimes o les que provenen de webs humorístiques, de les que realment han passat.
Un informe de l’Institut Reuters de Periodisme sobre les principals preocupacions del sector per a aquest any diu que al 70% dels responsables dels mitjans entrevistats els preocupa “el creixement de la distribució de notícies falses o errònies a través d’internet”. El principal repte pel periodisme en aquesta nova era de “fets alternatius” serà recordar d’on ve i quina és la seva funció. I això no afecta únicament els grans diaris que porten penjada l’etiqueta d’establishment sinó també aquells que intenten fer un periodisme independent (digital o no) però que hauran de competir amb el mateix risc de desinformació.
RESPOSTES. La Comissió Europea té un blog especial anomenat Euromyths [Euromites] que s’encarrega de recollir totes les informacions falses o errònies que es publiquen des dels anys 90 sobre la UE i rebatre-les amb dades. Una llista amb més de 400 entrades alimentades només per la premsa britànica. La realitat, però, és que la web del Daily Mail té 225 milions de visitants cada mes, mentre que el blog de la Comissió té al voltant d’un miler de lectures.
El mateix esforç fa, des de mitjans del 2015, una unitat especial del Servei d’Acció Exterior de la Unió Europea que s’encarrega de rebatre totes les informacions falses sobre la UE que es publiquen als països de l’est d’Europa i en mitjans russos. “Nosaltres no fem política, només rebatem amb fets”, assegura un dels membres d’aquesta unitat.
Els fets són verificables, i la resta són mentides.
