L'èpica del cinema català
El nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, no ho tindrà fàcil. I no pas perquè hagi de treballar en un equip de convergents i amb la incomprensió de molts dels seus companys socialistes, sinó perquè hereta una conselleria amb un pressupost reduïdíssim (l'1 per cent del pressupost global de la Generalitat) difícil d'augmentar en uns temps en què les polítiques socials són la prioritat de qualsevol govern. Mascarell troba una conselleria de pressupost escarransit i de projectes ambiciosos dissenyats pel conseller Tresserras, que, després de quatre anys al capdavant del departament, deixa un llistó difícil d'igualar i un balanç que ha merescut els elogis del sector.
Mascarell tindrà, com a primera missió, defensar que s'apliqui la llei del cinema davant d'un president Mas tebi, esporuguit per la reacció d'una part del sector cinematogràfic totalment aliè a la realitat lingüística i cultural del país. El nou conseller no parteix de zero: es troba una llei aprovada que ja dóna fruits. Els darrers mesos les pel·lícules catalanes han batut rècords de recaptació de taquilla i han acumulat premis importants en diversos festivals. La primera va ser Herois , un film de Pau Freixas i Albert Espinosa que arriba directe a la vena dels qui vam ser adolescents als anys 80.
Herois és una pel·lícula ben feta, ben escrita, ben interpretada, amb una tria musical magnífica. Però el més important d' Herois és que és una pel·lícula comercial. Catalana i comercial. Com ho és Pa negre , d'Agustí Villaronga, l'altre èxit cinematogràfic d'aquest final d'any que s'ha convertit en el film de prestigi de referència a Catalunya. I com ho està sent Bruc , un thriller d'acció dirigit pel català Daniel Benmayor i basat en la llegenda del timbaler que va camí de convertir-se en la pel·lícula catalana més taquillera de la història.
Tres pel·lícules que donen una lliçó a tots aquells qui, amb motiu del debat de la llei del cinema, s'entossudien a afirmar que a Catalunya no hi havia demanda de cinema en català o, encara pitjor, que posaven en qüestió que a Catalunya es pogués fer cinema de qualitat, de nivell europeu. Molts es devien sorprendre en veure que Herois guanyava el premi del públic del Festival de Màlaga.
Pa negre també ha tingut premi: es va endur la Concha de Plata a la millor actriu per Nora Navas al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià.
Però com tots els empresaris -fins i tot de la cultura- saben, la prova del cotó fluix de l'èxit d'un producte no és la seva capacitat d'acumular premis ni bones crítiques, sinó la seva capacitat d'aconseguir ingressos. Les xifres han estat contundents; el primer mes de Pa negre i el primer mes d' Herois van aconseguir recaptar més d'1 milió d'euros a taquilla, i en només sis dies, Bruc ha arribat als 600.000 euros de recaptació.
"Una bona pel·lícula és la millor carta de presentació d'un país al món", diu Isona Passola, productora de cinema. Quanta raó. El cinema ha configurat el nostre imaginari -col·lectiu i individual-, film rere film hem anat construint el nostre particular enfilall de referències, tòpics, imatges, prejudicis o mites. El cinema té la capacitat d'aglutinar diferents formes d'expressió i d'interpretació de la realitat, perquè permet com cap altra disciplina construir relats o llenguatges nous.
Si pensem en la cultura catalana com a nacional i com una cultura equiparable a qualsevol altra cultura europea, hem de tenir una política sòlida de cinema. I fins ara el sistema cultural català no podia comptar amb una indústria de cinema de primer nivell. A diferència del que havia anat passant en la resta de sectors culturals com ara el teatre, on la llengua s'ha anat normalitzant fins a arribar a l'actual 65% d'espectadors en català, en el cas del cinema el mercat no havia funcionat; no hi havia la demanda perquè no hi havia l'oferta. I la Generalitat no s'havia atrevit mai, fins ara, a intervenir-hi. Ara sí. Han arribat nous temps per al cinema. Catalunya té una indústria audiovisual forta que està fent grans produccions, amb ambició comercial, perquè el públic vagi a veure cinema català al marge de motius extracomercials o extracinematogràfics, és a dir, al marge de la política o la militància lingüística.
Pa negre , Herois i Bruc són el resultat exitós d'una aposta de país que pensa no només en la llengua sinó també en la indústria.
El nou conseller de Cultura, Ferran Mascarell, haurà de garantir que el govern de Mas segueixi apostant per la indústria pròpia, sense complexos ni autoodis. Perquè, si ens ho creiem (i hi invertim), l'èxit arriba; de Bruc ja se n'han venut els drets a Anglaterra, Rússia i Alemanya. Que en prenguin nota els empresaris de cinema apocalíptics: aquests països han invertit en un film català i rodat a Montserrat. No se sap si els ha convençut el guió, la fotografia o el treball interpretatiu. Segurament la suma de tot, amb l'ajuda d'un altre factor que no podem obviar: l'entusiasme que els deu generar que, al final, perdin els francesos.
