L’enorme penis del Merlí
S’ha acabat la primera temporada de Merlí. La sèrie ha connectat amb l’audiència, ha transmès valors sense caure en el papanatisme i ha trobat l’equilibri entre l’entreteniment i el bon gust.
En l’últim capítol vèiem com la colla dels peripatètics s’organitzaven perquè el Merlí nos fos acomiadat de l’escola. Pintaven un enorme penis en una paret del pati per reivindicar l’entusiasme que els transmet: “Merlí, ens fots trempar!”, hi escrivien a dins. I en aquesta trapelleria dels estudiants hi ha l’essència viril de l’única assignatura que la sèrie ha suspès: el seu masclecentrisme. A Merlí el pes de les trames ha recaigut sobre els homes. Els papers femenins han sigut només complementaris. Potser hi té a veure que el creador i únic guionista de la sèrie, Héctor Lozano, sigui un home. I a vegades això provoca, segur que inconscientment, un biaix contaminat pels tòpics i els micromasclismes propis de la nostra societat.
Pel que fa a les alumnes, la Tània i la Mònica s’han limitat a ser les amigues de. Els conflictes importants els han protagonitzat els nois: el Pol com a líder del grup víctima d’una família sense recursos, el Bruno amb la seva homosexualitat i fill del Merlí, el Joan i les dificultats amb un pare autoritari, els dilemes amorosos del Gerard, que conviu amb els embolics de la seva mare amb el Merlí, l’agorafòbia i sobreprotecció de l’Ivan, i l’arribada de l’Óliver com a catalitzador de l’homosexualitat mal portada del Bruno. De la Tània i la Mònica poca cosa en sabem, més enllà que una d’elles prové d’una família adinerada. Els motors de l’acció (i només cal veure l’últim episodi) són sempre per als rols masculins. Elles acompanyen i segueixen. La Berta va tenir un dia de protagonisme. Pel que fa a les professores, la Laia d’anglès va evidenciar un paper d’estrassa ingenu sucumbint als desitjos del Merlí. I després el seu personatge ha quedat relegat a situacions excepcionals. La profe de llatí ha aparegut puntualment per embolicar-se amb l’Eugeni i prou. I la Glòria ha tingut paper només en tant que dona (i vídua) del Santi. Les seves trames han existit a partir de la relació sentimental amb els professors mascles de la sèrie. Les mares, igual: totes bones dones, però sempre sobrepassades per les circumstàncies, amargades, tristes o insatisfetes. I sempre en tant que patidores d’una relació de parella. Totes excepte la gran Carmina Calduch, en un paper terciari.
Merlí va acabar amb un brindis optimista i ple de rialles de final de curs. Els espectadors brindem amb ells per les bones estones que ens han fet passar. Però posem deures per a les vacances i apel·lem a l’esperit crític que reclama el Merlí als seus alumnes: de cara a la segona temporada cal que els papers femenins no quedin relegats a simple comparsa. Perquè les dones, a part de fer trempar els homes, també tenim iniciativa i coses a dir.
