Lenin al Donbàs (i a Sant Gervasi)

Fa dos anys i un mes, aproximadament, Vladímir Putin va declarar de manera formal, oficial, rotunda, que Rússia no tenia cap intenció d'atacar Ucraïna. Mentrestant, les seves tropes s'anaven concentrant a la frontera amb la connivència de Bielorússia, lligada feudalment en règim de semiindependència a les actuals restes de l'URSS. D'aquell engany majúscul adreçat al món no se n'ha parlat més. Tampoc s'ha parlat sense subterfugis dels misteriosos enverinaments amb poloni, ni de la persecució sistemàtica d'opositors al règim rus, ni de res per l'estil. Per part d'Europa es tracta d'un silenci sovint vergonyós; per part de la Xina, simplement és interessat. Seguint la tradició de l'URSS, Putin menteix per sistema i desinforma amb professionalitat (era el seu ofici com a funcionari del KGB). Tot segueix igual que en l'època de Willi Münzenberg, espia alemany al servei de Stalin, que va organitzar una xarxa gegantina d'adoctrinament, manipulació i compra de voluntats a la qual es van adherir molts intel·lectuals europeus i nord-americans. L'únic que ha variat és el mètode: avui es basa sobretot en la ingènua il·lusió de "les fonts alternatives" i en el control de les xarxes socials.

El segon any de la invasió d'Ucraïna ha coincidit quasi exactament amb el centenari de la mort de Lenin. Es tracta només d'una casualitat cronològica, evidentment, però resulta força expressiva. Lenin va fundar l'URSS, que era l'enèsima versió de l'imperialisme rus, i Putin tracta de recompondre-la. En temps de Lenin i de Stalin la retòrica nacionalista era la de l'"internacionalisme socialista" (havien de contenir el riure). Avui apel·la, segons si s'adreça cap enfora o cap endins, a vaguetats com Euràsia o el "món rus", respectivament. En la recomposició de la Unió Soviètica, el primer pas no ha estat Ucraïna, sinó la subjugació de facto de Bielorússia, així com la pressió constant a les repúbliques bàltiques i, en menys mesura, a les de l'Àsia central. L'anomenat "món rus" parteix de la base que els límits geogràfics de Rússia són canviants: coincideixen amb els llocs on hi ha concentracions importants de russos monolingües, com ara certes zones d'Estònia (25%) o Letònia (27%). Tot això no és nou: va començar el 30 de novembre del 1922, data oficial de la fundació de l'URSS.

"Lenin és el personatge més important del segle XX". Així de taxativa és la frase que inicia l'assaig d'Agustí Pons Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda (Edicions de 1984). Els asseguro que és un llibre imprescindible per entendre algunes contradiccions profundes d'aquest país nostre, sobretot a nivell d'iniciatives culturals públiques i privades, incloses les editorials. El projecte de Lenin segueix viu a Rússia en forma de melancolia nacional, però també ha perviscut en altres parts del món en forma de melancolia generacional. Alguns intel·lectuals que vivien confortablement a Sant Gervasi a la dècada del 1970 van acabar dirigint les inquietuds dels obrers de la perifèria de les ciutats catalanes: leninisme en estat pur passat per la sala Bocaccio. Per la via de l'endogàmia universitària, sobretot, aquella melancolia generacional ha perviscut fins avui ("als anys setanta, un professor titular havia de ser l'emanació d'un catedràtic", com deia un amic que va morir el novembre passat). Per això Lenin és al Donbàs, però també a casa nostra, en forma de contraposicions ideològiques mancades de sentit i sovint embolcallades amb un pseudopacifisme que juxtaposa alegrement agressors i agredits. ¿El resultat de tot plegat? "Els ucraïnesos tenen mal pronòstic –deia diumenge passat Esther Vera–, però també en tenim els europeus en general. La política exterior dels EUA ha canviat, així com la voluntat d’implicació amb Europa. Si Trump guanya les eleccions s’obrirà una nova era definitivament, i les qüestions de seguretat demanen estratègies cares i a llarg termini".

Aquestes estratègies "cares i a llarg termini" resulten incompatibles amb les inèrcies heretades de la Guerra Freda que tan bé documenta Agustí Pons al llibre esmentat. Fa mig segle, els intel·lectuals catalans (i en general europeus) que defensaven la dictadura comunista russa o xinesa apel·laven "a la pau i el desarmament" (unilateral, esclar). Increïblement, els seus hereus i marmessors ideològics continuen repetint la mateixa monodia en relació amb la invasió d'Ucraïna. Fa dos anys acusaven Biden i l'OTAN, i ara insisteixen –i amb raó– en les atrocitats de Gaza. L'important és mirar cap a un altre costat, com en els vells i bons temps dels pantalons acampanats i les lectures de Marta Harnecker.