Ara fa uns dies, convocats pel matemàtic i expresident de l’Institut d’Estudis Catalans, Manel Castellet, una trentena de persones vam assistir a la Casa de Núria de Queralbs a la projecció de Tiefland, de la cineasta berlinesa Leni Riefenstahl (1902-2003). La cosa no tindria més interès si no fos que es tracta d’una peculiar versió de Terra baixa, d’Àngel Guimerà -una obra inspirada en una història real d’aquestes contrades pirinenques-, dirigida per una dona amb un talent tan inqüestionable com perillós, atesa la seva fecunda relació amb els capitostos del III Reich i el mateix Führer.
Però anem a pams: va ser estiuejant a Ribes de Freser que Guimerà va conèixer de primera mà la història que li serviria de pretext per construir una de les seves obres més populars: l’enamorament d’una parella de joves de diferent condició social -en Jaume (d’una casa humil del Serrat) i la Margarida (d’una bona casa de Fustanyà)-, els quals davant la negativa dels tutors marmessors d’ella, òrfena des de molt jove, decideixen escapar-se cap a França passant pel Pas dels Lladres fins a arribar a Perpinyà. De la història en qüestió se’n saben molts més detalls -final feliç inclòs-, tots prou entranyables per als que coneixem aquests topants, però per sort el geni de Guimerà va decidir trescar per altres camins, d’acord amb una visió romàntica i alhora naturalista del món per tal de denunciar el caciquisme finisecular de la terra baixa en oposició a l’idealisme de les terres altes.
El fet és que, un cop estrenada Terra baixa el 1896, de seguida se’n van fer tot de versions cinematogràfiques i operístiques arreu del món, i una de les més interessants és Tiefland, directament inspirada en l’òpera del compositor i pianista d’origen escocès, Eugen d’Albert (1864-1932). Aquesta òpera, amb llibret de Rudolph Lottar, s’havia estrenat el 1903 al Teatre Alemany de Praga, en presència de Guimerà, i, segons sembla, va ser Hitler mateix qui anys després va encarregar-ne la versió cinematogràfica a l’actriu, ballarina i directora de cinema Leni Riefenstahl, que l’havia enlluernat amb la seva primera pel·lícula, La llum blava, el 1931.
Durant la seva posterior trobada, Hitler li va encarregar la filmació dels congressos del partit nazi a Nuremberg, i d’aquí en surten un parell de documentals de propaganda certament impactants, La victòria de la fe (1933) i El triomf de la voluntat (1934), en què la Riefenstahl juxtaposa el seu talent al de l’arquitecte Albert Speer. Però segurament és a Olímpia, la pel·lícula sobre els Jocs Olímpics d’estiu del 1936 a Berlín, on esclata de manera espectacular tot el seu arsenal de recursos tècnics, que l’havien de consagrar com una gran renovadora del gènere.
El fet és, però, que el guió de Tiefland data del 1934, per bé que la filmació no es va poder produir fins als anys 1940-41 (primer a Espanya, i tot seguit als Alps alemanys i a les Dolomites italianes), amb un reguitzell d’actors de primer nivell i un important contingent de gitanos com a extres, 51 procedents del camp de Maxglan-Leopoldskron i 66 del de Marzahn. El fet que fossin obligats a fer aquesta feina, amb la promesa d’un ulterior alliberament que no es va complir (tots acabarien gasejats a Auschwitz), va reportar a la directora diversos judicis en el decurs de la seva llarga vida. Finalment acabada l’any 1954, Tiefland és la seva última pel·lícula com a directora i actriu, i no sols això: havia estat la més costosa d’entre totes les produïdes durant el règim nazi i una de les de més llarga gestació de tota la història!
Vista seixanta anys després al poble que n’havia inspirat la història fa més d’un segle, val a dir que la pel·lícula manté intacta bona part de la seva força visual: de fet, quan és més convincent és quan no ens vol explicar res, en els moments més lírics o merament descriptius, en què hi aflora un expressionisme molt eficaç. Per cert, la presència de tots aquells gitanos per caracteritzar els habitants de la terra baixa nostrada és ben indicatiu de com se’ns veia des del cor d’Europa.
Un cop encesos els llums de sala, el president Pujol em pregunta: oi que en Guimerà va estar a punt de guanyar el premi Nobel? En efecte, l’any 1904 l’Acadèmia Sueca va decidir reconèixer -i premiar ex aequo - dues de les més antigues tradicions literàries europees que havien revifat a mitjan segle dinou: l’occitana, representada per Mistral, i la catalana, per Guimerà. Pressions del govern espanyol van impedir-ho i el premi va recaure finalment en Mistral i Echegaray, els quals no tenien res a veure entre ells. ¿La veurem reconeguda algun dia, la nostra literatura, pels membres d’aquella acadèmia?