A l'enemic, ni aire
Hi ha causes que susciten fàcilment la solidaritat política, social i sentimental, i n’hi ha d’altres que no. Fins i tot poden ser fàcilment usades com a armes llancívoles en l’arena política, arribada l’ocasió, perquè el seu propòsit sigui netament el bé comú. Tothom està sempre unit contra el terrorisme, contra la violència masclista només a estones, mentre que, en els seus diferents capítols, la defensa d’un medi ambient sa per a tothom és una d’aquestes causes que es poden aprofitar ad libitum per fer mal a l’adversari.
El darrer fascicle que n’hem pogut trobar als nostres quioscos ha estat la lluita contra l’abús del transport privat a les nostres ciutats i les seves conseqüències, començant per la contaminació atmosfèrica. Amb més o menys virulència, segons els contextos diferents des dels quals partíem a Barcelona o Madrid, hem viscut un enfrontament mediàtic inusual durant les darreres setmanes del 2016. Columnistes i informadors han discutit sobre les mesures que han pres a les dues ciutats els seus respectius governs municipals, un fet normal, d’entrada. El foc es va obrir a Catalunya amb les superilles (que es podria encadenar amb el debat dels darrers anys sobre la connexió del tramvia i els incendiaris informes del RACC), un projecte que portava algunes legislatures tancat al calaix dels anteriors governs locals. Que es fes bé o malament, que es parlés poc o gens amb el veïnat i que hi hagués prou informació correcta sempre pot i ha de ser matèria de controvèrsia. El que va sorprendre va ser la virulència dels atacs, basats en la presumpta mala planificació i la inexperiència dels actuals administradors del Cap i Casal. Un projecte experimental que ja portava anys rumiant-se, implementat en una àrea perifèrica de la ciutat per comprovar el seu funcionament real, i que potser no s’havia tirat endavant abans per manca de coratge polític, va ser objecte d’una campanya que feia més aviat ferum de desprestigi barat cap al primer que passés per davant.
La tempesta no va passar fins que vam llegir un article del New York Times que lloava l’esmentada solució contra la pol·lució i l’ocupació indiscriminada dels nostres carrers per part dels vehicles privats (digue’ls-ho tu, que a mi no em creuen, va). Algun dia deixarem enrere aquest provincianisme que ens impedeix ser una societat més innovadora i agosarada amb les nostres decisions, i que encara considera que la veritable llibertat i l’èxit real consisteix a moure’s en un cotxe de la màxima cilindrada possible per tot arreu i aparcar com més a prop de casa millor, i que el fet de pagar tan cara la benzina ens dona tot el dret del món a contaminar.
A Catalunya ens gratifica massa sovint la comparació amb la resta de l’Estat, però és que aquest cop n’hi havia per llogar-hi cadires. Els dies previs a l’operació sortida de Nadal, i en plena voràgine consumista, Manuela Carmena va decidir restringir el trànsit de Madrid prohibint la circulació a les matrícules parells a la Gran Vía (l’equivalent al passeig de Gràcia). Durant més d’una setmana el Telediario de La 1 de TVE va obrir diàriament amb l’estat de la qüestió, com si tota la població espanyola visqués a la Villa y Corte, imagino que per alliçonar tot el país sobre els impactes del chavisme en versió castissa. El biaix dels reportatges a peu de carrer i les opinions tendencioses sobre els impactes de les mesures preses no es compensaven amb les notícies de reaccions semblants d’altres capitals europees amb nivells similars de contaminació. L’espectacle, vergonyós en una televisió pública, només era superat per les cotes de cunyadisme d’alguns polítics de l’oposició del consistori madrileny: des de posar en entredit que un govern pogués actuar prohibint pràctiques de risc per a la salut pública fins a defensar que el dret a la mobilitat en cotxe amb motor de combustió interna estigués per sobre del dret a la salut, segons el portaveu popular.
Crec que tothom hauria de fer una profunda reflexió sobre això, i si algú pensa que tot plegat és un panegíric a favor dels comuns no ha entès res de les darreres línies. Els límits del nostre món i de les nostres ciutats fa temps que estan a la vista. La qualitat de l’aire que respirem n’és un aspecte clar, i la seva relació amb les malalties que patim i la qualitat de vida en general resulta evident. Més enllà dels avenços tecnològics, fa temps que cal prendre mesures col·lectives que afectaran la nostra manera individual de viure. Cal discutir-les i consensuar-les, òbviament, perquè és un tema molt complex, però fer-ne munició irracional i política matussera per esgarrapar alguns vots no farà que desapareguin les amenaces sobre els nostres béns comuns. L’alternativa és ofegar-nos tots, amics i enemics.