U n viatge fins al segle XIII. Sóc conscient que el títol d'aquest article deu haver fet que l'hagin començat a llegir tot esperant trobar-hi una nova recepta sobre què s'haurà de fer després de la presumiblement multitudinària marxa independentista que d'aquí deu dies tindrà lloc a Barcelona. No és la meva intenció unir la veu a la de la multitud d'opinadors i tertulians que fa setmanes que fan bullir l'olla al voltant de les presències i les absències en una manifestació molt ben treballada des d'allò que anomenem la societat civil. Al contrari, el que els proposo és un viatge al passat. Un viatge virtual que ens porti encara més lluny d'aquell 11 de setembre de 1714 que va comportar la pèrdua de les llibertats nacionals de Catalunya. Concretament fins a un altre dia de setembre, però de l'any 1213. Aquella jornada, davant de les muralles de la ciutat occitana de Muret, va tenir lloc una batalla que també va marcar de manera molt decisiva el futur de les terres catalanes. Anem-hi.
Croats contra càtars. El 12 de setembre de 1213, els milers de soldats catalans, occitans i aragonesos que acompanyaven el rei Pere I el Catòlic estaven convençuts que la victòria els somriuria, sobretot a causa de la seva gran superioritat numèrica. Muret la defensaven uns centenars de cavallers i peons capitanejats per un hàbil estrateg militar: Simó de Montfort. La llavor d'aquell enfrontament es trobava en la croada que el papa Innocenci III havia llençat cinc anys enrere contra els càtars, molt arrelats al Llenguadoc. Els nobles de la zona no van obeir cap de les ordres que els van arribar per exterminar els membres de l'heretgia, per la qual cosa les seves possessions van ser atacades sense pietat pels croats de Montfort. Aquest fet va obligar el rei català a exercir de principal senyor d'aquelles terres i a defensar els seus vassalls de més enllà dels Pirineus. No en va, feia gairebé dos segles que el projecte polític del Casal de Barcelona passava per teixir aliances a l'altra banda dels Pirineus de cara a construir un projecte polític que tingués la serralada com a eix central de la seva àrea d'influència.
El fill com a penyora. En aquest sentit, conscient de la importància del moment, Pere I va posar en marxa una gran maquinària diplomàtica amb el Vaticà i el rei de França, abans de decantar-se per una guerra inevitable. Un parell d'anys abans del xoc de Muret, fins i tot, va arrencar el seu fill de tres anys -el futur Jaume I- dels braços de la seva mare i el va entregar a Simó, que se'l va endur cap a Carcassona amb la intenció d'educar-lo i, posteriorment, casar-lo amb la seva filla Amícia.
Atac per sorpresa. Però esgotats tots els camins del pacte, el monarca català es va preparar per a la guerra. Amb aquesta intenció va aplegar un gran exèrcit davant de les portes de Muret. A l'interior de la vila es preparaven per a la defensa uns centenars de croats que formaven un dels exèrcits més ben entrenats del continent. I a fe que ho van demostrar! Després d'haver rebutjat sense problemes les primeres escomeses de les tropes de Pere I, la tarda del 12 de setembre de 1213 (altres fonts afirmen que va ser la del 13), la cavalleria de Simó de Monfort va sortir de Muret en direcció al campament reial. La prepotència de Pere en negar-se a fortificar un perímetre sense defenses naturals va permetre l'entrada dels croats fins al cor del recinte. El destacament del rei va patir un atac frontal que va acabar amb la vida del mateix sobirà català.
La fi del somni occità. La mort del monarca va certificar la derrota de les tropes aliades. La sang vessada sobre el camp de Muret va dibuixar el final sobtat de la política pacient que des de Barcelona es dirigia cap a l'altra banda dels Pirineus. A partir d'aquell moment, la sort d'Occitània quedaria lligada a la de França. I més encara quan l'any 1258 Jaume I signava amb el rei gal Lluís IX el tractat de Corbeil, pel qual renunciava a tots els seus drets sobre aquelles terres. Un Jaume I que, en el seu Llibre dels feits , no s'està d'atribuir la derrota de Muret a la irresponsabilitat del seu pare. Segons el rei Conqueridor, la nit abans de la batalla, Pere "havia jagut amb una dona" i a més, l'endemà, a l'hora de combregar, ho va haver de fer assegut donada la impossibilitat de mantenir-se dret. Siguin o no certes aquestes paraules, la veritat és que la derrota del 12 de setembre de 1213 va canviar de dalt a baix l'estratègia seguida fins a aquell moment pels comtes de Barcelona. Jaume I es va veure obligat a deixar de mirar cap al nord i obrir una nova etapa que, amb els anys, va culminar amb el domini català de la Mediterrània. Aquesta, però, és una altra història.