L’encís de Nadal

De totes les festes del calendari, vistes amb els meus ulls, l’única que conserva tota la seva força social i tot el seu sentit és Nadal. Des del punt de vista social no seria gens difícil posar en evidència l’excepcionalitat de l’acceleració i la densitat dels intercanvis socials que es produeixen aquests dies, bé sigui amb el pretext de la tradició, bé sigui amb la pulsió comercial que en treu profit. Pel que fa al sentit, en la mateixa arrel de la festa religiosa ja hi trobem l’expressió de totes les contradiccions, de totes les febleses i fortaleses, i de totes les ambigüitats que conformen la naturalesa humana. No em sembla estrany que Nadal ens segueixi captivant com ho fa, fins i tot quan es viu despullat de la seva dimensió cristiana.

AQUESTS DIES M’HA ARRIBAT a les mans un petit llibret, L’encís de Nadal, publicat per l’Editorial Estel a Barcelona el 1948 en la seva tercera edició, i en el qual apareix com a editora M. Montserrat Borrat, la mateixa persona que hi fa l’antologia de poemes. Il·lustrat amb boixos de Josep Maria de Castellar, el llibret recull una norantena de versos i poemes de Nadal -complets o fragments- de setanta-cinc autors diferents. Doncs bé: en la seva lectura em sembla trobar-hi una prova suficient d’aquesta singular capacitat del Nadal d’inspirar les més belles expressions de fe religiosa i, alhora, d’aprofundir de manera colpidora en la condició humana i en el món que és capaç de crear.

PEL QUE FA A LES EXPRESSIONS de fe, no és estrany que el poemari comenci amb La rosa de Jericó, de Mn. Jacint Verdaguer: “En sa cambreta humil / pregant està Maria. / Maria està pregant / mentre el món dormia”. I el trobaríem a faltar si no s’hi hagués inclòs Nit de Nadal de Guerau de Liost, que hem sentit recitar tantes vegades als nostres petits: “D’un vell estable / mal ajustat / la llum eixia. / Fuig el diable, / la nit és dia, / Jesús és nat”. A mig camí de la fe i d’aquella mena de panteisme conegut de Joan Maragall hi ha Els núvols de Nadal : “És una de les coses més alegres / veure entre núvols els estels brillar. / Tenebres de Nadal, no sou tenebres; / més hi veig en vosaltres / que no en el dia clar”.

L’INTERESSANT, PERÒ, són les aproximacions no estrictament cristianes, i no per això menys religioses, si se’m deixa emprar el terme amb laxitud sociològica. Potser la més coneguda, el Nadal de Salvat-Papasseit: “Demà, posats a taula, oblidarem els pobres / -i tan pobres com som!-. / Jesús serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos / arrencarà a plorar”. L’article no dóna espai per citar com caldria el corprenedor Roses de Nadal de Víctor Català: “Roses, roses, roses, / roses de Nadal / [...] / ¿potser fóra un símbol / vostre esclat triomfal? / [...] / quan el món assola / el més bojal crim; / quan fins l’esperança / fuig alabatent / en la llunyança / negra i sangonent?” I, esclar, pràcticament em podria estalviar la referència al Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, amb aquell rabadà covard que tan bé reflecteix el tarannà del nostre país: “Ell no deixà la grisa cantarella / ni les tres coses del seu baix profit, / i mentre els altres van seguir l’estrella, / ell continuava rondinant al llit”. Però avui havia decidit no parlar del procés...

NADAL, DONCS, ÉS CAPAÇ de condensar en la seva enorme potència simbòlica dolor i bellesa, desolació i esperança, denúncia i ingenuïtat, indignació i admiració, feblesa i potència... Per tot això és una festa tan diferent de totes les altres. Per això és l’única festa que fa esclatar la música per tot arreu i és l’única que fa dir versos dalt de la cadira a casa. I per això ja és, potser, l’única i l’última festa de veritat que ens queda. Bon Nadal.