Tota nació sense estat que té consciència com a tal, pels motius que siguin, busca un encaix. Primer, el busca en l’estat en el qual està enclavada: regionalismes, autonomismes, federalismes, confederalismes… Les formes són diverses i amb diversos graus de poder delegat, retornat, o sobiranament reconegut. En aquest camí per trobar l’encaix dins l’estat, una part molt nombrosa d’aquestes nacions acaben adoptant la solució dràstica, que és també la resolució de l’encaix per mitjà de la renúncia a l’encaix: la independència. Per fer-ho possible, es pot passar per diferents fases, i es poden anar cremant vies i esforços. Catalunya, com a nació, ha viscut exactament moltes de les fases canòniques per resoldre l’encaix dins l’estat espanyol. Quan el darrer encaix factible amb Espanya va fracassar -l’Estatut del 2006-, la independència va començar a despuntar en la palestra política catalana. Aleshores va començar una altra mena d’encaix: la de decidir com fer possible i factible la independència.
El procés de l’ encaix de la independència de Catalunya es pot resumir de la següent manera. En els darrers tres anys, tota l’estratègia i tots els esforços polítics i socials de Catalunya s’han centrat en la convocatòria, l’organització i la celebració d’una consulta no referendària sobre el futur polític de Catalunya, prevista per al 9 de novembre de 2014. Aquesta fita ha estat possible per un acord ampli de partits polítics catalans i el govern de la Generalitat de Catalunya. La consulta ha rebut el suport -i la pressió valuosíssima i crucial- d’un vast teixit associatiu català que ha organitzat fins a tres mobilitzacions socials massives.
Aquesta consulta prevista consta de dues preguntes, amb la segona pregunta supeditada a la resposta de la primera. Les votacions favorables al Parlament de Catalunya han permès tirar endavant aquesta consulta i legislar per dotar-la dels instruments legals adients. Tanmateix, en tant que aquests instruments legals depenen del marc legal espanyol, són supeditats a les decisions que el govern i la justícia espanyoles puguin prendre per a la seva suspensió.
Aquesta seria una crònica asèptica i succinta del que ha viscut Catalunya fins a la suspensió de la llei de consultes del Parlament de Catalunya pel Tribunal Constitucional, a instàncies del govern espanyol. Sé que és un exercici gairebé fútil perquè els lectors coneixen sobradament la gènesi de la consulta per votar sobre la independència de Catalunya. Amb tot, l’exercici ens pot permetre comprendre en què hem gastat els nostres esforços en els darrers dos anys.
No vull entrar en el terreny ni de les hipòtesis, ni de futurologies, ni de profecies. No puc discernir d’una manera objectiva les tan discutides intencions reals d’Artur Mas i Convergència sobre la independència de Catalunya. Fins on podem saber, rumorologies excloses, la Generalitat de Catalunya, el seu president i el partit de govern, als quals cal sumar els seus aliats polítics en aquesta qüestió, han tirat endavant una agenda política per resoldre l’encaix de la independència de Catalunya. Fins avui, aquest encaix ha estat la consulta.
La consulta és vista i percebuda com l’instrument democràtic únic de tot procés d’autodeterminació. Però no és així. Potser en l’ordre global actual és necessari, però no indispensable per saber si cal declarar democràticament la independència mitjançant un referèndum d’autodeterminació. Moltes nacions han assolit la independència, fins i tot en el passat recent, gràcies a una simple declaració d’independència, de plena garantia democràtica. La declaració no depèn de l’ordenament legal vigent de l’estat del qual es vol consumar la secessió, sinó d’aquelles institucions creades per tal de representar políticament la nació, la col·lectivitat. Catalunya ja disposa d’aquestes institucions, com són la Generalitat i el Parlament de Catalunya. En triar aquesta via, cal guanyar el reconeixement i la legitimitat legal internacional per tal que la independència sigui efectiva.
Això no obstant, les institucions catalanes van triar la consulta, que no arriba ni a la categoria de referèndum, que conté dues preguntes, i que es vol organitzar segons la legalitat espanyola, controlada per unes institucions estatals declaradament hostils. En els llimbs de descobrir com s’organitzarà la consulta i amb el dubte persistent de saber si realment es convocarà, els catalans han de preguntar-se si valia la pena esmerçar tots aquests esforços en aquest instrument per a l’encaix de la independència, quan el que realment interessa a una majoria social i política de Catalunya és la independència.
Els independentistes no hem de voler votar; hem de voler guanyar. Amb les incògnites i amenaces que han assetjat la consulta d’ençà de la seva suspensió pel Tribunal Constitucional, caldria renunciar als encaixos de tota mena. La tasca de construir la consulta ha estat gegant i ha suposat una empresa col·lectiva de grans proporcions. Però l’obsessió per l’instrument, democràtic, ens va posar a les mans de l’estat espanyol i la seva legalitat. Ara cal aguantar l’escomesa, jugar amb les nostres pròpies regles i perseverar en l’assoliment de l’objectiu, no del mitjà. I si el Parlament així ho vol, declarar unilateralment la independència de Catalunya.