L’embolic de la mediació

Em sorprèn enormement la pluja de propostes sobre possibles mediacions i de persones disposades a fer-ho dels darrers dies, com si la brutal crisi política que tenim a sobre hagués començat la setmana passada. Hi ha coses, com la mediació, que s’han d’explorar a començaments de la crisi, preveient amb molta antelació tot el que podrà succeir. No sabria dir quan s’hauria hagut de prendre seriosament aquesta qüestió, però sens dubte diria que com a mínim fa dos anys. Em consta que justament en aquella època, a finals del 2015, es va temptejar una molt important institució internacional dedicada a la mediació i a la negociació, però el govern espanyol ja ho va bloquejar en aquell moment. En canvi, penso que en aquells instants ja era imprescindible una ajuda externa, neutral i professional que, amb la màxima discreció, hi aportés els seus bons oficis, que encara no és pròpiament dita una mediació.

Cal diferenciar, esclar, el rol clàssic de les mediacions amb les crides al diàleg, que sí que són una constant a Catalunya i en molts llocs d’Espanya. Però tot el que puguin fer aquestes crides i les iniciatives de persones de bona fe partidàries del diàleg permanent, que sempre calen, no són suficients per donar un estatus formal a una negociació, encara que poden ajudar a preparar el terreny. La mediació, en qualsevol cas, és una opció que es pot escollir en qualsevol procés negociador si les parts veuen que, en solitari, no se’n sortiran o bé ho faran amb més dificultats.

No voldria entrar en el tema tan actual de les figures que podrien exercir aquest rol, ja que cada hora que passa surten noves propostes. Em vull centrar, més que en les persones, en les condicions que es necessiten perquè una mediació en una crisi com la que tenim pugui funcionar. Abans, però, he de precisar que la mediació en conflictes armats i en crisis sociopolítiques és un procés en què poden intervenir diversos actors, fent feines diverses (bons oficis, facilitació, acompanyament, actuació com a garants, etc.), en solitari o en equip segons el model triat. S’ha de pensar i matisar molt sobre el que realment es necessita, i és evident que a mesura que passa el temps es necessiten coses diferents. És important no equivocar-se en aquest punt.

La segona evidència, de principiant, és que qualsevol rol mediador, sigui quina sigui la figura escollida (una persona, un centre especialitzat, un grup de persones considerades notables, un organisme, etc.) i el seu nivell de capacitat i idoneïtat, requereix el vistiplau de les dues parts. No hi ha mediacions per a només una de les parts (serien consellers, en tot cas). En altres paraules, no hi mediació unilateral, sinó bilateral, plenament acceptada per les dues parts, tant sobre les persones com en la metodologia a seguir.

Una altra norma que neix quan s’accepta una mediació o una facilitació externa, sigui quina sigui la variant escollida, és posar el rellotge a zero, parar màquines. Cada part atura els seus plans. Si una part vol tirar pel dret, no té sentit demanar aquesta mediació. Aquest és un punt, com es pot endevinar, força complicat en la conjuntura actual, ja que implica acceptar la regla bàsica de la negociació, que és arribar al millor acord possible, sense que sigui la primera opció o la més desitjada per cadascuna de les parts. En altres paraules, durant la negociació tothom haurà de cedir, ningú ho aconsegirà tot, però tampoc ningú ho perdrà tot. Si una de les parts no està disposada a això, no cal ni que demani una negociació.

El procés de mediació-facilitació, ho he de dir clarament, pot ser llarg, i fins i tot molt llarg: mesos o anys. Qui tingui pressa, val més que no la demani. Ajunteu aquest punt amb l’anterior, i veureu que la cosa es complica, si és que es vol fer bé.

Així doncs, la qüestió és clara: si ara parlem tant de mediació, ¿és que estem tots plegats disposats a acceptar les regles de la mediació implícita en qualsevol negociació? Si no és així, apel·lar a aquesta funció no serà més que una maniobra de distracció, o un pur desconeixement de com funcionen les coses.