Llegeixo que la ponència del Parlament sobre la llei de consultes ha conclòs que a la consulta del 9-N hi podran votar: 1) els ciutadans espanyols amb condició política de catalans (una fórmula que inclou els catalans residents a l’estranger); 2) els catalans residents a la resta de l’Estat, i 3) els nacionals d’estats de la UE i d’estats tercers amb un arrelament mínim a Catalunya.
Ignoro si aquesta proposta és ferma a la ponència, però, en tot cas, em sembla equivocada. Primer, per raons político-normatives: estén el dret a decidir a persones a les quals cap Constitució d’un país normal concedeix el dret a votar sobre la seva sobirania i, de fet, sobre la seva política nacional. Segon, per raons tècniques: com que la Generalitat no compta amb els mitjans per fer possible la participació d’alguns d’aquests col·lectius (especialment, però no únicament, per la manca de col·laboració de l’estat espanyol), hi ha un risc alt de frau i, per tant, de desligitimació de la consulta del 9-N.
L’extensió del dret de participació a les persones amb condició política de catalans és indiscutible per raons democràtiques i perquè es deriva de la norma fonamental de Catalunya, l’Estatut d’Autonomia, que l’atribueix a tots els ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a Catalunya (art. 7.1). És aquesta condició la que faculta els ciutadans de Catalunya a exercir “els seus drets polítics [...] d’acord amb aquest Estatut i les lleis” (art. 7.1) i, per tant, a elegir el Parlament de Catalunya (art. 55.3), a proposar reformes de l’Estatut (art. 222.1.a i 223.1.a) i a ratificar-les (art. 222.1.b i 223.1.b). El mateix article 7 estén, al seu segon paràgraf, els drets polítics definits per l’Estatut als “espanyols residents a l’estranger que han tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu”, així com als descendents d’aquests “que mantenen la ciutadania” espanyola.
Per contra, l’Estatut d’Autonomia no reconeix cap dret polític als ciutadans espanyols que, després de néixer o simplement residir a Catalunya, s’han traslladat a la resta de l’estat espanyol. Tanmateix, la ponència del Parlament vol estendre el dret a votar al 9-N a tots aquells ciutadans espanyols que conservin el “veïnatge civil català” (dit altrament, tots aquells que es governen pel dret civil català): una condició automàtica durant els dos anys posteriors a residir a Catalunya i semiautomàtica (només es perd si es demana el canvi) fins al desè any després de marxar de Catalunya.
Aquesta proposta, que es justifica per evitar un suposat greuge comparatiu amb el reconeixement de drets polítics als catalans a l’estranger, és errònia per diverses raons. En primer lloc, modifica l’Estatut d’Autonomia a través d’una llei de rang inferior, i ho fa per concedir el vot sobre una qüestió tan fonamental com la independència a persones que no tenen cap dret de participació en unes eleccions autonòmiques o municipals -i de fet, tampoc en les eleccions a les Corts en les circumscripcions catalanes-. És dubtós que el Consell de Garanties Estatutàries o el mateix Tribunal Constitucional l’acceptin. En segon lloc, posa en dubte l’argument que el futur polític de Catalunya només el poden decidir els seus ciutadans i obre una via, en canvi, per justificar que la sobirania (i, per tant, la mateixa possibilitat d’exercir el dret a decidir i convocar la consulta) rau en el conjunt de tots els espanyols. En tercer lloc, planteja uns problemes d’execució extraordinaris: és molt difícil crear un registre amb tan poc temps per comprovar qui va adquirir veïnatge civil català i qui el conserva i, per tant, fa molt alt el risc de frau. Finalment, considerant la manca de col·laboració d’Espanya, és molt probable que es produeixi un nivell de desinformació i d’intimidació molt considerables entre els catalans residents a la resta de l’Estat a l’hora de votar.
La majoria de les crítiques anteriors s’apliquen en el cas del vot concedit a ciutadans estrangers. No hi ha cap país (que es prengui seriosament la seva sobirania) que deixi votar els seus estrangers en qüestions de trascendència nacional i sobretot d’ordre constituent. És cert que els ciutadans europeus poden votar a les eleccions locals del municipi on resideixen. Però, un cop més, l’Estatut no els reconeix drets electorals fonamentals (vot al Parlament i sobre reforma estatutària). Afegim que, des d’un punt de vista tècnic, la seva inscripció seria extremadament complexa: el padró (el cens electoral no serveix perquè no hi surten) no distingeix entre estrangers en situació regular i irregular. Sembla molt difícil de justificar la concessió de vot en l’últim cas.
Entenc la lògica política de la ponència: el nostre país té una tendència al democratisme molt gran, en bona part derivada de la definició “inclusivista” de català com aquell que viu i treballa a Catalunya. Tanmateix, hi ha raons filosòfiques, jurídiques i tècniques que aconsellen mantenir els criteris adoptats de l’Estatut (sense que aquestes impedeixin, en canvi, l’extensió del vot als ciutadans de 16 o més anys).