Legitimitat democràtica
M’ha sorprès la manera com el primer ministre espanyol ha exigit al govern de Veneçuela que convoqui eleccions. Ha fet servir arguments interessants, molt familiars per a tots nosaltres. Pedro Sánchez invoca la legitimitat de l’assemblea parlamentària veneçolana per donar suport al canvi de règim. Entendria les motivacions espanyoles, les europees i les americanes si el criteri de la legitimitat parlamentària fos aplicat per igual a tots els països; si se l’apliquessin a ells mateixos. Si la democràcia i la llibertat, dos principis que no necessiten matisos, són els eixos conductors de l’ultimàtum als veneçolans llegit per Sánchez, per què no s’ho aplica a ell mateix? Espanya ha trencat amb la democràcia i amb la llibertat quan Catalunya ha demanat respecte al clam majoritari del poble a favor de votar, expressat amb la mateixa força democràtica al Parlament i al carrer.
En la declaració de Pedro Sánchez hi ha un paràgraf que crida l’atenció: “[...] se reconoce la legitimidad de la Asamblea Nacional venezolana, elegida democráticamente con arreglo a las previsiones constitucionales. Juan Guaidó es la persona que encarna, a nuestro juicio, la máxima representación de la Asamblea Nacional al ostentar su presidencia y, en consecuencia, es la persona que debe liderar esa transición hacia las elecciones libres ”. És un text que, aplicat a la situació catalana, canviant els noms, seria perfectament exacte. De fet, en el cas català, no hauria calgut reconèixer ningú més enllà de les funcions atribuïdes per canals constitucionals. El president del nostre Parlament ho és en la mesura dels poders que li atorga l’Estatut vigent, emanat del marc constitucional espanyol. En el cas veneçolà, en canvi, el govern de l’Estat i l’oposició, que tant han batallat amb tots els mitjans a l’abast contra la voluntat majoritària del poble de Catalunya, s’han afanyat a reconèixer Juan Guaidó com a president de l’estat. És a dir, s’han afanyat a reconèixer algú que obertament s’ha saltat el marc constitucional del seu país, amb l’argument que els drets democràtics del poble prevalen sobre el marc constitucional.
Seria d’una ingenuïtat ridícula demanar explicacions al primer ministre de l’Estat, a l’oposició espanyola, a la catalana... Tots sabem perfectament quin valor dona el govern espanyol, i la resta de les estructures de l’Estat, a la democràcia , i en concret a la veneçolana. No he pogut resistir-me a simpatitzar amb l’ambaixador veneçolà davant de les Nacions Unides quan li demanava a Pedro Sánchez per què no es cuida dels problemes que té a casa seva, i per què no hi convoca eleccions. Que fàcil que és donar lliçons als altres! Sembla que els antics estats colonials no poden resistir-se a seguir actuant com si el món no els pogués jutjar. Només així s’explica la barra del govern espanyol, que manté a la presó polítics i activistes cívics catalans, i que activa processos acusatoris que poden comportar anys de presó, per reclamar allò que ara Espanya defensa amb vehemència des de la tribuna... per a Veneçuela.
“España tiene una responsabilidad como miembro de la comunidad iberoamericana de naciones, también, lógicamente, como miembro de la Unión Europea [...] tenemos esa responsabilidad por nuestros lazos históricos y afectivos con Venezuela, donde reside una numerosísima colonia española cuyo bienestar representa la máxima prioridad para el gobierno de España [...]. El compromiso del Gobierno de España con América Latina es constante y firme, y con esta decisión quiero trasladar el sincero compromiso de mi Gobierno con el pueblo y con el futuro de Venezuela. Y la confianza más absoluta en que es con el retorno de la democracia y de las elecciones libres como Venezuela encontrará la salida a esta grave situación. España siempre estará con Venezuela, España siempre estará con la comunidad iberoamericana”. No sé si un text com aquest pot tranquil·litzar gaire cap veneçolà. El compromís d’Espanya amb la llibertat i la democràcia té els límits que els catalans coneixem. Les veritables ganes d’eleccions lliures dels governs de l’Estat són falses. No hi ha eleccions lliures possibles sense alliberar els presos polítics, i sense el retorn dels exiliats. No hi ha llaços afectius possibles amb qui envia les porres i les pilotes de goma contra les urnes. No entendre-ho és estar fora del món. O si més no, estar fora del món de la veritable legitimitat per invocar la llibertat i la democràcia per intervenir en un altre país, un país sobirà, sense que et caigui alguna cosa més que la cara de vergonya.
Espanya té una responsabilitat: deixar de donar lliçons als altres, quan a casa s’esclafen drets i llibertats.
