La legítima i necessària preocupació pel català
El català és un tresor convivencial i cultural amb un present delicat i un futur en part compromès. Té, per dir-ho planerament, una mala salut de ferro. Avui, a l’ARA, en fem la radiografia amb dades, testimonis, i a través de l’opinió d’experts. El diagnòstic varia segons les fonts i els punts de vista, però en conjunt se situa entre l’estancament i el retrocés. D’aquest retrat coral i documentat de l’ús de la llengua en surt la necessitat de renovar el consens ciutadà i polític per donar-li un nou impuls. El moment polític, marcat pel procés cap a l’estat propi, empeny a tornar a començar, a plantejar les coses de cap i de nou, sense tabús, per posar-nos al dia. Per veure què s’ha fet bé i què s’ha fet malament des del restabliment de la democràcia. I sobretot perquè la realitat del país, i de tota l’àrea catalanoparlant, però també la globalització i els canvis tenològics, han provocat canvis que cal afrontar amb noves eines, amb noves polítiques.
En aquesta actualització, el consens, com ho va ser a la primera Transició, és clau. El català no es pot convertir en una arma d’identificació dels uns contra els altres perquè no és un element de confrontació. A més, hi tindria totes les de perdre. És massa fràgil. I massa valuós. És una eina de comunicació i és un patrimoni de tots, també un instrument de convivència, tinguem l’origen que tinguem, tinguem el català com a llengua mare o d’integració. Cal consens, doncs. Però calen més coses. Com que, tant per raons demogràfiques com legals, està clarament en inferioritat de condicions, resulta obvi que si volem garantir-ne la continuïtat i la vitalitat, si volem fer-ne la llengua comuna de la gent d’aquest país, és necessari ajudar-lo, discriminar-lo positivament respecte al castellà, l’idioma majoritari amb el qual conviu harmoniosament, malgrat les males llengües que des de fa dècades intenten enverinar-ne la relació. A Catalunya no hi ha hagut ni hi pot haver guerra de llengües. Des del catalanisme mai s’ha plantejat. Mai. Ningú ha anat contra el castellà, un patrimoni igualment estimat i respectat. De fet, tots els catalanoparlants són bilingües, i ningú renuncia al castellà. Per això resulta barroer i injust que als que amb més o menys encert alerten sobre la fragilitat del català, als que reclamen enfortir-ne la protecció legal i l’extensió de l’ús, se’ls acusi de voler-lo imposar, de provocar la divisió, d’anar contra el castellà. És una tergiversació abusiva dels que volen distorsionar el legítim i democràtic debat polític sobre el futur de Catalunya amb l’enfrontament identitari i lingüístic. No se’n sortiran. La societat catalana té el repte d’enfortir la seva llengua històrica, inclusiva i fràgil, que tindrà el futur que els ciutadans decideixin.
