21/10/2017

Amb el legítim govern de Catalunya

Demà farà exactament quaranta anys del “Ja soc aquí” de Josep Tarradellas, és a dir, de la recuperació de l’autogovern després de la terrible dictadura franquista, amb el seu intent de liquidació política i cultural de Catalunya. El retorn del president a l’exili, en una audaç operació pactada durant la Transició amb els hereus del règim dictatorial, va marcar la represa de la Generalitat i l’inici, doncs, de la reconstrucció de les institucions pròpies. Va semblar, llavors, que per fi Espanya acceptava la realitat nacional de Catalunya, el fet diferencial, que se’n deia aleshores.

Inscriu-te a la newsletter Les transformacions que venenLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Des d’aquell llunyà 1977, i malgrat els constants intents de recentralització, s’ha consolidat un poder autònom i s’han construït realitats sòlides al servei del benestar col·lectiu com l’escola en català, el sistema sanitari, la policia pròpia, els mitjans de comunicació públics... Realitats àmpliament acceptades, que han cohesionat aquest país. I de cop, tot això ara torna a estar en perill. En greu perill. Assistim a l’atac més greu que han patit les institucions de Catalunya i, per tant, els drets democràtics dels ciutadans d’aquest país, des de la dictadura. És un atac a la llibertat i la democràcia que suposadament es fa en nom de l’estat de dret, però que vulnera els principis més essencials de tot règim democràtic intervenint institucions elegides pel sufragi lliure de la gent i fent abús de llei contra drets fonamentals. És impropi d’un estat del segle XXI membre de la Unió Europea.

Cargando
No hay anuncios

Davant el legítim i majoritari camí empès per una sòlida majoria social i política -72 escons de 135 al Parlament- cap a l’estat propi, Catalunya ha topat amb la intransigència i l’autoritarisme de l’estat espanyol, incapaç d’acceptar que els catalans puguin decidir -com reclama un 80% de la població- el seu futur a través d’un referèndum pactat. La resposta ha sigut brutal, il·legítima i un cop més decebedora. En lloc d’abordar el repte polític des de la política i el diàleg, en lloc de combatre les idees amb idees, les criminalitza; en lloc d’intentar seduir Catalunya perquè faci seva la democràcia espanyola, l’Estat ha optat per la repressió judicial -amb arbitràries detencions de càrrecs públics i multes milionàries a càrrecs electes- i policial -violència intolerable amb votants indefensos l’1-O-, per un brutal atac a l’estabilitat econòmica -incitant la fugida d’empreses-, per empresonar els líders cívics -Jordi Sànchez i Jordi Cuixart- d’un independentisme sempre pacífic i exemplar i ahir, finalment, per decretar l’escapçament i l’apropiació de la Generalitat, anunciant la destitució de tot el Govern, i el buidatge de contingut del Parlament.

Ni les institucions ni el poble de Catalunya no poden acceptar aquesta brutal agressió, aquest cop d’estat suposadament legalista, que en realitat és una ocupació il·legítima, que violenta no només les lleis catalanes sinó també les espanyoles, fins i tot la mateixa Constitució. Amb aquest gest autoritari, el govern de Mariano Rajoy, amb el suport entusiasta de Cs i el seguidisme vergonyós del PSOE, també amenaça de facto l’estat de dret i la democràcia a Espanya, i especialment el règim del 78. ¿Europa podrà continuar mirant cap a una altra banda?

Cargando
No hay anuncios

Com tantes altres vegades en la història, com el 1714, com el 1939, Espanya torna a mostrar la seva pitjor cara. Incapaç, com sempre, d’acceptar la seva realitat plurinacional, incapaç d’acceptar el repte de tota democràcia d’escoltar la ciutadania (en aquest cas la catalana), després d’intentar una intervenció de la Generalitat per la porta del darrere, es disposa a prendre el control absolut de l’autogovern restaurat fa quaranta anys per Tarradellas, una conquesta històrica del catalanisme que sens dubte ara el sobiranisme tornarà a defensar pacíficament i tossudament, amb la màxima unitat. Perquè ara més que mai, enmig d’aquesta inaudita ofensiva, cal sumar forces tant en el camp polític com en el social.

Davant d’aquesta agressió, davant d’aquest embat a la Generalitat i el Parlament, el Govern té tota la legitimitat -i la responsabilitat- de fer-hi front. I si d’una banda no pot renunciar al que representa l’heroic referèndum de l’1-O, de l’altra ha d’evitar com sigui que la Generalitat caigui en mans de qui la vol minimitzar i desvirtuar, de qui no respecta ni escolta la voluntat del poble de Catalunya, i de qui vol convocar unes eleccions autonòmiques sota vigilància. Unes eleccions així serien intolerables. Per això el Govern, més enllà del debat de com fer el gest d’una declaració d’independència que corre el perill de ser neutralitzada per l’anunciada i absolutament rebutjable aplicació de l’article 155 de la Constitució, ha de plantejar la possibilitat de convocar unes eleccions excepcionals, en defensa pròpia -en defensa del país, de les institucions i de la democràcia-, a les quals s’hauria de donar de nou caràcter plebiscitari, i que haurien de validar, en millors condicions i de cara a la comunitat internacional, el resultat de l’1-O. Ara és també l’hora de l’audàcia i la serenitat, l’hora del compromís de tots els demòcrates catalans amb la llibertat, amb les seves institucions i amb el seu govern legítim, al qual no renunciarem.