Una legislatura d'alt risc
Amb la presa de possessió de Salvador Illa com a nou president de la Generalitat amb el suport durament negociat amb ERC i, molt més fàcilment, amb els Comuns, comença una nova etapa en la història recent de Catalunya. El Procés, vinculat a majories independentistes al Parlament, s'acaba. No sabem què vindrà. Sembla clar que el PSC vol fer tot el que pugui per proveir un bon servei a la ciutadania que li permeti diferenciar-se de les ambicions d'ERC i de Junts i fer oblidar les aspiracions independentistes d’una part dels actuals electors. Amb uns pocs gestos ja ha demostrat voler seguir el curs de les presidències de Maragall i Montilla i aspira a guanyar electorat i suports en totes les direccions dels eixos nacional i social, que no és poca ambició. L'acord amb ERC el lliga molt, però també disposa d'elements de pressió i de contrapartida, a l’Ajuntament de Barcelona, al Congrés dels Diputats i al Govern de l’Estat. Caldrà veure la dinàmica del govern de Pedro Sánchez, que té fonaments prou precaris per necessitar els vots d’ERC (i els de Junts).
Des del punt de vista econòmic, al qual avui em referiré, podem distingir quatre àrees d'acció preferent: 1) La negociació amb l’Estat d'un millor finançament singular, idealment en forma de concert econòmic, que és el resultat principal del pacte de legislatura amb ERC. 2) L'acció pressupostària, sempre essencial per a les polítiques de despesa socialistes però ara obstaculitzada per la dificultat del calendari d'aprovació d'un pressupost, que anirà seguida per les pressions europees per reduir el nivell d'endeutament i de dèficit. 3) El desplegament d'accions extraordinàries de gran impacte: tractament de l’aigua per evitar crisis hídriques (dessalinitzadores/potabilitzadores), aeroport, quart cinturó, Rodalies, corredor mediterrani, etc. 4) L'acció reguladora, de fort impacte econòmic, com la millora del servei públic, la reducció dels temps de tramitació administrativa, el suport a l'emprenedoria, la promoció d'habitatge accessible, etc.
Èxits clamorosos en una d'aquestes àrees d'acció podran fer oblidar fracassos en d'altres, però fracassos clamorosos en alguna d'elles poden fer oblidar els èxits assolits en les altres. Aquí influirà molt que cada àrea d'acció toparà amb partits que tenen visions i opinions molt intenses. ERC no perdonarà fracassos en el primer eix –finançament singular–, i menys amb la pressió vigilant de Junts i de tot l'electorat independentista, potencialment mobilitzable electoralment si hi ha objectius clars. Però algun èxit clar de millora de control dels ingressos i d’increment dels recursos disponibles valdria, políticament parlant, el seu pes en or. En el segon eix –pressupostos, un àmbit substancial, però políticament menys ambiciós–, els fracassos toparien amb les mateixes promeses i expectatives aixecades pel PSC als seus propis votants, que podrien haver d’esperar massa per disposar de més serveis, de millores salarials o de més subvencions. El tercer eix –creixement– toparà amb les visions enfrontades a la seva esquerra i a la seva dreta, on el mateix PSC ha mostrat una visió pro creixement econòmic encara que fos al preu de la sostenibilitat mediambiental. Per descomptat que el fort component ideològic (de model de país) d’alguns d’aquests projectes permet seleccionar-los per trencar pactes –com ja es va veure amb el fracàs del darrer projecte de pressupostos– o per construir-los. El quart –regulació– és sempre fàcil de criticar perquè la crítica està ben fonamentada i àmpliament compartida, però les resistències al canvi i a la flexibilització són ferotges en l'àmbit funcionarial i sindical, que pesen i molt en les decisions polítiques. Les peticions ciutadanes de millor atenció solen frustrar-se i les empresarials d'alguns sectors poden ser contradictòries amb les exigències d'altres sectors o d'altres grups d'interès. Només cal recordar el vesper de les polítiques d'habitatge, on es creuen i s'enfronten totes les voluntats i les expectatives amb un menú variadíssim d’opcions. Els temes de sostenibilitat mediambiental, d’ús de la llengua, de seguretat ciutadana o d’atenció a la immigració són tots ells perfectament explosius per acció o per inacció.
En resum: grans esperances, ampliades pel canvi de protagonistes, però grans perills derivats d'un suport parlamentari molt fràgil i d’una extrema vigilància per part de la resta de poders i de territoris de l’Estat. Cal desitjar encert i sort als que comencen, però no cal ni recordar-los que moltes cartes ja estan marcades i que qualsevol èxit serà molt difícil d'aconseguir. I encara que treballin bé, la imatge ho serà gairebé tot.