L’educació literària

Els del Col·lectiu Pere Quart em demanen que escrigui alguna cosa sobre els meus professors de literatura. I ho faig perquè estic convençut que l’educació per la literatura, a través de la literatura, i potser no tant de la literatura, és la millor de totes perquè forma els cervellets infantils amb allò que els constitueix, el llenguatge. I ho fa amb el llenguatge en la seva màxima tensió energètica, que és la literatura. La literatura ens descobreix el món tal com és i també tal com podria ser i, esclar, tal com no hauria de ser. Voleu millor educació? La quantitat d’experiència que vehicula la literatura és enorme, tant, que mai una vida humana podria adquirir-la. Però a través de la literatura, sí. I arriba a l’ànima humana en dosis concentrades de llenguatge. L’ànima, que és feta de llenguatge, rep quantitats ingents d’experiència i de coneixements a través del llenguatge. I, a més, amb plaer. El plaer ajuda a fixar aquests coneixements i aquestes experiències. Ensenyar amb la literatura és també ensenyar a descobrir el plaer d’aprendre. Per això cal ensenyar a llegir, a llegir en profunditat, ensenyar a fer lectures ben fetes... Això és, o hauria de ser, l’educació literària. No pas solament parlar d’èpoques, autors, arguments, tècniques..., sinó ensenyar a endinsar-se en allò que fa que un text sigui de debò literatura: la forma.

He tingut molt bons mestres de literatura. Recordo l’ hermano Leandro, als maristes de Girona, quan jo tenia catorze anys. Ens parlava de novel·les contemporànies. Es veia que li agradava llegir. Ens va parlar d’una novel·la molt pròxima: Los cipreses creen en Dios, de José Maria Gironella. La novel·la transcorria a Girona. La vaig llegir. Vaig descobrir que la literatura era una cosa que tenia relació amb els meus llocs habituals i amb la història recent del meu poble. A més, l’autor era conegut de la meva família. No sé si la novel·la era bona, perquè mai no l’he tornada a llegir. Però vaig aprendre que amb la literatura veies el que era a prop com si fos lluny, és a dir, narrat, dramatitzat, formalitzat.

Més endavant veuria Orà i els turons de Le Langhe tan reals i tan pròxims com si fossin Girona. Això va ser un parell d’anys després, quan, a l’institut, el professor García-López ens va parlar de Camus i de Pavese. Allò llunyà se m’acostava gràcies al mateix: la formalització. També a setze anys vaig llegir La metamorfosi. La transformació de Gregor Samsa en escarabat va coincidir amb la meva pròpia transformació física i mental. Aquell escarabat maldestre era jo mateix. La literatura m’afaiçonava la vida i el cervell. Si no hagués estat per un professor amb ganes d’educar de debò, potser hauria tardat anys a llegir Kafka, Camus i Pavese.

Això va ser durant el batxillerat i el preuniversitari. Després, al seminari de Girona, vaig tenir la sort de trobar-me amb Modest Prats. Gràcies a ell vaig entrar a la literatura catalana, l’antiga i la moderna. Llull i March, Riba i Foix. Quan va sortir Onze nadals i un cap d’any, ell me’l va deixar. Vaig aprendre que la literatura més recent era igual d’interessant que l’antiga, perquè era igual de bona. Saltar de March a Riba i de Llull a Foix era una experiència meravellosa. Tota la nostra història literària desplegada com un gran ventall davant meu. Modest Prats era un professor extraordinari perquè el movia la passió per la literatura. Cosa que vol dir, també, per la llengua. El teixit verbal, la textura de l’obra, era per ell tan important com allò que l’obra explicava. Fins llavors havia llegit en traduccions castellanes, excepte Camus, que l’havia llegit en francès. Ara me n’adonava, i Modest Prats ens ho remarcava: la llengua pròpia era tan dúctil, rica i capaç com les altres per poder escriure la millor literatura del món.

Més tard, a la universitat, vaig trobar-me amb un altre gran professor, José Manuel Blecua. La feina grossa ja estava feta, però ell va reblar el clau de l’entusiasme. Llegia en veu alta i, de tant en tant, feia una pausa i deixava anar un qué bonito que li sortia del cor. Potser no em va ensenyar com es feia una edició crítica, però sí que em va descobrir Francisco de Aldana, per exemple.

He estat afortunat, sí, però estic segur que els nois i noies d’ara també ho serien si des de l’administració se’ls ajudés una mica. Establint, d’entrada, moltes hores de literatura als plans d’estudi. I destinant més mitjans per tal que els fills dels immigrants poguessin llegir-la. Tot el que no sigui això és suïcida.