L’educació del príncep

Com en els contes infantils, les ciutats també amaguen tresors, que un dia tothom coneixia, però després, per circumstàncies adverses, van haver de ser soterrats i oblidats, fins al punt que gairebé ningú no els recorda, encara que aquelles adversitats ja no hi siguin de fa temps. I Barcelona en té uns quants, de tresors enterrats sota l’allau de destruccions diverses, desapareguts de l’imaginari col·lectiu. Recordeu, per exemple, el que vam descobrir en el subsòl del Born, gairebé 300 anys després de la destrucció del barri. Troballes fantàstiques perquè, en general, ens retornen un tros d’allò que vam ser que ens permet d’entendre millor el que som i el que podem ser.

D’entre els molts exemples d’aquestes herències del nostre passat n’hi ha un que em sembla que és el moment adequat per redescobrir: la gran, immensa, acció educativa de l’Ajuntament de Barcelona des dels inicis del segle XX fins a l’any 38. Una feina de gegants, feta en molt pocs anys per un petit equip d’un elevat nivell d’excel·lència, que va lluitar amb totes les seves forces per fer de l’educació un eix fonamental de la igualtat, el civisme i la democràcia. L’educació és considerada, en aquell moment, com “l’educació del príncep”, en paraules de Manuel Ainaud; però no un príncep de sang reial: és el poble qui esdevé príncep, perquè és ell qui, en una democràcia, ha de governar i, per tant, ha de ser educat com correspon a les persones destinades a governar.

Avui aquesta afirmació pot semblar retòrica; no ho és, perquè tenim encara les proves materials d’aquesta concepció educativa. Visiteu les escoles construïdes per l’arquitecte Goday, la Ramon Llull, la Pere Vila, tantes altres, i comprendreu el que dic: són escoles concebudes com a palaus, amb grans espais diàfans polivalents, amb jardins magnífics -que malauradament no hem sabut conservar, en la seva majoria- amb teatres, amb grans aules lluminoses, amb una decoració riquíssima que sovint evoca l’època clàssica, els porxos, les columnes gregues, els grans murals meravellosos. Uns edificis singulars, destinats a fer ciutat, a ser pedra angular d’un barri, el lloc destinat a les noves generacions, considerades, també, en aquell moment, el tresor de la societat.

Aquests edificis extraordinaris no eren un luxe superflu; eren el reflex físic d’una concepció de l’educació i la ciutadania. Com a antiga alumna d’una d’aquestes escoles, us puc assegurar que per a les criatures de postguerra, que vivíem en una ciutat bruta i trista, arribar a una escola amb una terrassa magnífica plena de roses era un somni, la convicció que l’Ajuntament de Barcelona ens estimava, ens regalava el millor, i no el podíem decebre. No es tractava de l’aprenentatge de matèries d’un currículum -el nom ni s’havia inventat, encara que sigui llatí-, sinó de la formació integral de les persones, és a dir, del desenvolupament no solament intel·lectual, sinó també emocional, físic, artístic, cívic, polític fins i tot, que no partidista, esclar. Sense llibres de text, però amb grans biblioteques a l’abast de tothom. Amb projectes duts a terme pel mateix alumnat, que mai no va ser vist com un recipient que cal omplir de coneixements diversos sinó com a persones que han de tenir a l’abast les eines que necessiten per desenvolupar la seva personalitat. Sense exàmens, també, que cada mestra i cada mestre sabien molt bé quines eren les capacitats de cada criatura, i si havien madurat prou per canviar de classe o no, per avançar o no. Per què fer exàmens, doncs, si no calia establir jerarquies, si en cada criatura es valorava, sobretot, la seva capacitat concreta, aquella que li donava una base de confiança i un lloc propi a l’escola?

Tot això ho vam perdre amb el franquisme; va quedar soterrat, es va mantenir amb moltes dificultats en algunes de les escoles municipals, sense gran transcendència. I van passar els anys, amb moments d’alts i baixos en l’educació, sense arribar mai, però, a un lideratge educatiu de la ciutat com el que s’havia viscut en aquella etapa. Ara, però, ens trobem en un nou moment: torna a sorgir, des de la base, des de les escoles, des de l’alumnat i el professorat, una necessitat de canvi radical en la forma d’entendre l’educació, en la metodologia, en els continguts. I, curiosament, molts dels principis invocats per aquestes escoles corresponen plenament a allò que ja es va fer fa un segle, i que va quedar tallat pels fets externs, no perquè s’hagués superat, que encara avui pot ser un model en molts aspectes.

Sortosament l’Ajuntament de Barcelona ha creat l’ocasió per establir un lligam entre el passat i el present: en els propers dies se celebrarà, organitzat per l’Institut Municipal d’Educació, el centenari de la creació de la Comissió de Cultura, l’organisme que va ser l’ànima d’aquella etapa d’esplendor educatiu a la ciutat. És una excel·lent ocasió per revisar el seu llegat, per adonar-nos que no partim de zero, sinó d’una gran tradició que cal renovar, certament, però que també cal aprofitar i amb la qual podem enllaçar. Potser ara ho diem en paraules més humils, menys pomposes; però crec que encara compartim que l’educació de les criatures és un element cabdal de la nostra societat, que ells i elles son els nostres prínceps i princeses i que, conseqüentment, hem d’aconseguir que la seva educació, la de tots i totes, compti amb el bo i millor que tenim, èticament, científicament i materialment.