L’edat de la innocència
Tony Blair ha publicat un article al New York Times que sembla una caricatura. És el resum del tot el que està equivocat entre els defensors de l’ordre liberal en l’era de Trump. Deixeu-m’ho dir clar des del començament: Blair és dels meus. Amb això vull dir que jo també penso, com la gran majoria de gent fins ara, que l’ordre liberal, amb formes avançades de parlamentarisme i democràcia participativa, amb llibertats formals, especialment de creença i estil de vida, i l’economia mixta, que mira de fer compatible el comerç lliure i la protecció social i que, en resum, accepta la desigualtat sempre que el sistema en el seu conjunt, amb el seu progrés, beneficiï més els pobres que d’altres sistemes més igualitaris, és segurament la millor base des de la qual podem treballar per un futur més lliure, pròsper i just.
Però la carrera de Blair explica bé per què s’ha desgastat aquest ideal. La Tercera Via de Blair representa com poques coses la creença que el progrés econòmic no té cap relació ni amb la història, ni amb la moral, ni amb els sistemes de dominació. És a dir, que, dut fins al límit, el progrés és una qüestió exclusivament tècnica lligada a la intel·ligència dels gestors polítics i a la seva capacitat de donar peixet a les masses, el gran talent de Blair. El pas que va d’aquesta creença a la tecnocràcia de l’entreteniment és petit. O com diu un amic meu llibertari: “El dia que ens governin robots em faig socialista”. Els robots representen l’ideal de la innocència tècnica.
La imatge de bon noi brillant que té Blair es deu en realitat al fet que la seva presència era la destil·lació perfecta dels valors del seu temps, una certa frivolitat i una alegria consumista que li permetien a ell matar al Pròxim Orient com qui fa un anunci de Benetton, i als europeus manifestar-s’hi en contra mentre exigien el dret a un preu baix per a la benzina. Tant els uns com els altres van creure’s de debò que la seva manera de ser era normal, és a dir, vàlida per a tothom. El debat a Occident es va convertir en una competició d’innocències en lloc d’un debat sobre el preu de cada cosa. Es tractava, com s’ha vist després, d’una manera de justificar el poder, i amb el poder, una manera d’entendre el món i la jerarquia de persones i preferències. La política consisteix a decidir què preval entre els béns que estan en competició i que són mútuament excloents. La perversió de la Tercera Via, i la raó del seu desgast, és que sempre va voler fer creure a la gent que no ho eren, d’excloents, i que articular-los era una qüestió de bona voluntat, del somriure del bon noi i la seva telegènia. Aquesta és la mateixa perversió que hi havia a la base del catalanisme i del sistema autonòmic d’Espanya. Era l’època en què Clinton podia dir a Barcelona que el futur seria “català o talibà”, i gairebé tothom aplaudia mentre els poders occidentals armaven els talibans de torn que els convenien.
Amb l’expansió de la globalització es va posar en evidència que la nova classe dominant imposava els seus gustos amb la mateixa crueltat que en altres èpoques, fent ús de les estructures de poder heretades de la sang i el fetge de la història, ara blanquejades per la ideologia de la “fi de les fronteres” (les dels altres, s’entén). L’impacte de la crisi i l’acceleració dels processos d’automatització van acabar de mostrar la cara fosca d’aquesta dominació: la degradació material va deixar al descobert el consumisme buit de contingut. Però la propaganda de felicitat va continuar fent salivar les masses addictes, ara ja desposseïdes de qualsevol dignitat o autoritat política o moral. Amb els anys, les sèries de zombis es veuran com un cas de realisme social.
En l’article d’aquest divendres, Blair demana que el centre polític es mantingui ferm davant dels nous populismes de dretes i d’esquerres. I rebla: “Avui, la distinció que sovint importa és la d’obertura versus tancament. Els oberts de ment veuen la globalització com una oportunitat, els tancats de ment veuen el món exterior com una amenaça”. Aquesta diagnosi, a banda de permetre-li rentar-se’n les mans, oblida que la globalització és una oportunitat per a Blair perquè està dissenyada perquè ell no hagi de renunciar a res per treure’n profit. La revolta dels populismes occidentals s’explica perquè fins als anys 90 els que ara se senten perdedors obtenien beneficis dels desequilibris del sistema, però ningú no els ho havia dit mai, perquè els bons nois com Blair guanyaven eleccions fent sentir els electors innocents i optimistes. La mateixa falsa innocència és ara utilitzada per menysprear-ne la degradació. No hi ha ningú més tancat de ment que qui creu que la coincidència entre les seves preferències i les del poder és una casualitat.
