Lectura i adolescència: no és PISA!

Observant els joves lectors a la biblioteca de l’institut penso en l’eterna acusació (“és que els joves no llegeixen!”) i la manca d’autocrítica d’un sector adult que, segons les estadístiques, llegeix per lleure encara menys (Hàbits de lectura i compra de llibres, 2022). Els resultats de les proves PISA han provocat tota una allau de crítiques i propostes sobre com fomentar la lectura, especialment als centres educatius, però abans cal plantejar dues preguntes importants: quin tipus de lectura volem fomentar i per què la volem fomentar? Potser no hem de pensar només en “fer lectors”, i ens hem de centrar en fer lectors competents. Quan parlem de lectura, no només parlem de novel·la: parlem d’un univers lector ampli, que inclou diferents gèneres, estils, suports i formats. I per què volem que llegeixin? Diu Michèle Petit que la lectura pot ajudar els joves a ser una mica més subjectes de la seva pròpia vida. Aquest hauria de ser el nostre objectiu quan parlem de lectura i joves: donar el coneixement i les eines als joves per poder triar, amb una llibertat real, si volen o no volen llegir.

Moltes persones que venen d’entorns lectors poden pensar que, tenint biblioteques públiques, no existeixen problemes d’accés a la lectura. Però cal tenir en compte que els lectors joves no neixen per generació espontània; es fan, majoritàriament, a la infància, i hi ha molts infants que mai són acompanyats a la biblioteca pública, ni tenen llibres a casa. L’escola és clau i sovint es converteix en la seva única via d’accés a la lectura; és necessari facilitar la formació i el temps als mestres per tal que els infants tinguin contacte amb lectures de qualitat que els permetin arribar a l’adolescència amb el bagatge i les eines que calen per poder gaudir i entendre què llegeixen.

Existeixen tres factors importants: l’espai, les lectures i la mediació. En primer lloc, és necessari disposar de temps i espai de lectura, de diferent tipus i amb diferents objectius, durant l’horari lectiu. En segon lloc, els itineraris lectors no poden construir-se al voltant de lectures didàctiques i moralistes de baixa qualitat literària, que promouen valors o lliçons per damunt de la literatura (allò que Ana Díaz-Plaja anomenà en una ocasió “bistec pedagògic”), i per poder integrar literatura juvenil contemporània als plans de lectura, cal conèixer-la. En tercer lloc, no es pot deixar de banda la millor activitat per fer lectors competents: parlar de les lectures. La conversa literària i la tasca mediadora als centres educatius mai hauria de ser substituïda per booktrailers i booktubers, ni per aplicacions o empreses externes als centres. Per poder fomentar la lectura, cal que els docents s’acostin als seus alumnes per conèixer, com sàviament ens diuen expertes com Guadalupe Jover o Mireia Manresa, quines són les seves preferències, hàbits, frustracions i capacitats lectores. Llegir, conèixer lectures i lectors i conversa literària: no és cap recepta màgica, però funciona. 

Dins de l’àmbit educatiu hem de parlar de les biblioteques escolars, amb un impacte en el foment de la lectura més que demostrat. Cal impulsar i dotar de recursos les biblioteques escolars; la meitat d’escoles catalanes no disposen de biblioteca escolar, incomplint la llei 12/2009, d’educació. Alguns infants poden accedir a biblioteques escolars de qualitat a primària, però quan passen a secundària es troben amb magatzems abandonats de llibres vells. En una etapa en la qual creix el desinterès per la lectura, no seria convenient reforçar les biblioteques escolars als instituts? Altrament, caldria garantir que les biblioteques públiques, que fan una important tasca de foment de la lectura i donen suport als centres educatius, disposin de prou recursos humans, espais i formació per poder acostar la lectura al públic adolescent i establir xarxes amb els instituts.

En l’àmbit familiar també podem ser aliats de la lectura interessant-nos per les seves lectures i oferint oportunitats per parlar-ne. Si els regaleu llibres, recordeu que no existeix “un llibre que agradi als joves”, igual que no existeix “un llibre que agradi als adults”: són persones amb gustos, interessos i habilitats lectores diferents. Potser el que us agradava llegir a vosaltres no coincideix amb els seus gustos (recordem allò de “l'habitació pròpia” que deia Virginia Woolf). I cal predicar amb l’exemple: ens veuen llegir o som dels “m'agrada llegir, però és que no tinc temps”?

Finalment, caldria veure si als mitjans de comunicació i les entitats s’està donant prou presència a la literatura infantil i juvenil (LiJ), i si es fa, ¿s’està donant la mateixa importància a la J de LiJ que a la I? Perquè si donem poc valor a la literatura juvenil, no esperem que els joves n'hi donin més. Els adults tenim feina a fer. I l’hem de fer, no pas perquè a PISA surti una puntuació més o menys alta, sinó perquè es tracta de la seva llibertat de tria i tenim l’obligació de garantir-la.