L’eclosió definitiva del Front Nacional?
D’aquí un temps, quan s’evoqui el període 2002-2017 a França, és probable que s’utilitzi la metàfora gastada del volcà o de l’olla a pressió. D’una pujada suposadament imparable de l’extrema dreta. Una lectura fàcil per evitar parlar del fracàs de la societat gal·la i les seves institucions.
Els resultats de les eleccions regionals a França diumenge passat afegeixen llenya al foc. El Front Nacional guanya amb el 28% dels vots, i és la primer força en 6 de les 13 regions a falta que se celebri la segona volta aquest diumenge 13. És un resultat “històric”, si és que no ho era ja quan el partit va guanyar les eleccions europees de 2014, cosa que suposava que un de cada tres representants francesos al Parlament d’Estrasburg fos d’ultradreta. Si és que no ho era ja quan el FN va ser el partit més votat a la primera volta de les eleccions departamentals l’abril passat. I, esclar, si és que no ho era ja aquell 21 d’abril de 2002 en què Jean-Marie Le Pen va passar a la segona volta de l’elecció presidencial.
La derrota té un nom: la banalització. Una normalització progressiva de les tesis racistes, antisemites i proteccionistes del partit de Marine Le Pen que, com el fred, ha anat calant al punt més profund de l’organisme, aprofitant l’avinentesa de diverses crisis (econòmiques, migratòries, terroristes). Però, sobretot, aprofitant el problema de fons que té França per fer front als reptes del món global i europeïtzat en el qual li ha tocat viure. Una banalització promoguda per la fascinació mediàtica, pròpia de la cultura antielitista de l’ADN francès. Segons els últims càlculs d’Argus de la Presse, del 9 de novembre al 3 de desembre Marine Le Pen va ser citada en els mitjans 9.839 vegades, el triple de mencions que el segon polític més citat, la conservadora Valérie Pécresse.
Odi als musulmans i racisme. Des de 1990 la comissió consultiva dels drets humans de França publica l’enquesta longitudinal sobre el posicionament ideològic de l’electorat. La presidenta de l’Associació de Ciència Política, Nonna Mayer, resumia l’edició d’enguany en una frase: el partit d’extrema dreta és el mateix des de fa vint anys. El 87% dels simpatitzants frontistes estan dins la franja més radical d’etnocentrisme. L’electorat frontista també té com a senya un odi profund cap als musulmans: un 76% en té una opinió negativa, i tres de cada quatre consideren que no són francesos “com els altres”. Però potser la dada més inquietant és que fins a un 82% dels simpatitzants responen obertament que són “molt” o “bastant” racistes, assumint amb orgull el que és denunciable. Pel que fa a l’antisemitisme, un 53% dels votants del FN en mostren nivells “molts forts”. Aquest és el partit més votat avui a l’Hexàgon.
Marion i Marine. En aquest sentit, aquestes eleccions tenen un ingredient afegit. Neboda i tieta, Marion Maréchal Le Pen i Marine Le Pen, són les candidates més votades en dues regions amb pes econòmic i demogràfic. Al nord, bastió socialista i obrer, Marine Le Pen va aconseguir diumenge passat un explosiu 41%, contra el 25% del candidat d’Els Republicans (el partit de Sarkozy), i el 18% del candidat socialista. Uns resultats gairebé idèntics als de la petita dels Le Pen, que amb només 25 anys aconsegueix el 40% dels vots a la regió marsellesa de la Costa Blava, bastió tradicional dels sarkozyistes. Dues estratègies diferents i un sol objectiu. Marine Le Pen vol desvincular-se del feixisme assumit del seu pare i Jean-Marie Le Pen li ha facilitat la tasca els últims mesos, amb afirmacions com que els camps de concentració van ser un “detall” de la història o —en resposta a una crítica d’un escriptor jueu… dient: “El pròxim cop farem una fornada”. Una desvinculació que no considera necessària la petita dels Le Pen, que no dubta a assumir la decisió d’integrar a la seva llista personatges condemnats per la justícia per incitació a l’odi, provinents del Bloc Identitari, grupuscle feixista i ultraviolent.
França no resoldrà en una setmana el que ha deixat coure durant 15 anys. Caldrà desfer amb pedagogia el camí emprès, i farà falta un xoc regenerador per tornar a una política pública optimista, eficient i propera. Requerirà alertar amb la màxima força de la banalització del mal, com deia Arendt. En cas contrari, el risc és que d’aquí només un any, per a l’elecció presidencial del 2017, França deixi de parlar del que és “històric”, per començar a parlar del que s’haurà convertit en inevitable.
