Le Pen no ha perdut

Emmanuel Macron ha guanyat la presidència de la República Francesa amb un 58,5% dels vots. Però en obtenir el favor explícit del 41,5% de l'electorat, està clar que Marine Le Pen no ha perdut. Ben al contrari, ha tret el millor resultat de la història de l'extrema dreta francesa. En aquest context, no guanyar no és ben bé el mateix que perdre. Certament, un 58,5% és més que un 41,5%. Punt. Res a discutir. Resulta, tanmateix, que la política no és una qüestió de percentatges ni de freqüències absolutes, sinó un assumpte boirós que no es deixa reduir tan fàcilment a dígits. Ara fa tot just vint anys, Jean-Marie Le Pen va perdre la cursa contra Jacques Chirac aplegant només un trist 18% dels vots. D’aquest fet se'n va extreure llavors una conclusió perillosa: el sistema democràtic ja no corria cap perill a França i, per extensió, a Europa. No havia passat res, doncs? Sí que havia passat. Una altra cosa era interpretar amb un mínim de versemblança aquell en aparença inofensiu 18%. Per què el Front Nacional de llavors, o altres partits europeus que després també van fer fortuna, avançaven ja d’una manera imparable cap a un extremisme que no renunciava a les institucions?

Sobre aquest punt, les divergències interpretatives resultaven fa vint anys abismals. Segons certs analistes, un de cada cinc votants francesos era un psicòpata immadur, violent, feixista, racista, xenòfob, marginal i antieuropeu. Així doncs, ¿avui són quasi la meitat de la població? Segur? He estat unes quantes vegades a França i sospito que, o bé jo soc molt mal observador, o bé els analistes esmentats volien oferir una versió massa puerilment apocalíptica, a banda d'autocomplaent, sobre el cas Le Pen pare. Fa dues dècades estava molt de moda entre les formacions ubicades a l'esquerra del Partit Socialista desacreditar la legitimitat de la democràcia representativa i apostar només per les grans escenificacions mediàtiques dels nous moviments socials, en aquell moment centrats en l'altermundisme. Estem pensant en fenòmens com el de José Bové, per exemple. O ATTAC, posem per cas. Simultàniament, a còpia de creure que la política només era cosa de les elits o dels alts funcionaris, un assumpte burocràtic on no comptaven les idees sinó la mera eficàcia gestora, molts francesos de centre i centredreta van acabar constatant que la República era més fràgil del que semblava. L'antieuropeisme estrident de Jean-Marie Le Pen no anava de broma.

Doncs aquí ho tenim: aquella extrema dreta avui repintada ha tret un 41,5% dels vots i això significa, insisteixo, que tot i no haver guanyat tampoc no ha perdut. Arreu d'Europa, l'esquerra fa veure que es renova, però, en realitat, es limita a repetir les consignes sorgides de certes modes ideològiques efímeres mentre oblida els seus vells compromisos fundacionals amb la classe treballadora. Per la seva banda, la dreta moderada o el centre renovat que avui representa Macron fingeixen que avancen socialment tot mostrant a l'opinió pública abstraccions macroeconòmiques i una certa vistositat en política internacional. Tot plegat està a una distància sideral de les preocupacions de molts ciutadans, especialment dels menys afavorits. No són només els armilles grogues: són molts milions de persones. Convé escoltar-los, com molt bé explicava aquest dilluns el professor de ciència política Jaume López a l'ARA. Fa dècades, la despreocupació autista per la gent normal i corrent que va mostrar la classe política de sempre va fer emergir un populisme barroer com el de Jean-Marie Le Pen amb força. Avui, la molt calculada ambigüitat ideològica de la seva filla, el seu posat moderat i el seu llenguatge contingut, sempre sota control per ocultar el seu veritable rerefons ideològic, l'han portat a una no-derrota que, en un moment o altre, acabarà sent una victòria.

La segona conclusió val per a Marine Le Pen, Vox i la majoria de partits ultradretans europeus: el llenguatge políticament correcte oficial s'està convertint en un factor desestabilitzador del sistema democràtic. Hi ha paraules que no es poden pronunciar, temes que no es poden tocar i apartats que no poden ser inclosos en els programes electorals. Tot és substituït per eufemismes que serveixen per bandejar –i en el pitjor dels casos, amagar– preocupacions que no són en absolut imaginàries. Entre l'exquisida correcció política d'una certa esquerra i la grolleria tergiversadora de la dreta que no es dutxa hauria d'existir un espai polític que contemplés almenys la possibilitat de parlar com persones adultes.