18/12: Le Carré

Quan vaig saber que l’autor de les novel·les del cicle de 007, Ian Fleming, era l’autor també de la història de Chitty Chitty Bang Bang, ja vaig imaginar que els espies de veritat no devien ser com James Bond. Després, al llegir les novel·les de John le Carré, vaig pensar que així sí que podien ser: funcionaris patriotes preocupats pels triennis i l'escalafó però capaços de manipular fredament idealistes, de mentir i d’inventar per aconseguir els objectius marcats. Ple d’agents dobles, conscients o inconscients, i de falses banderes. En algunes de les novel·les, en la lògica de la Guerra Freda, al servei dels interessos geopolítics dels dos blocs, disfressats d’ideologia (sota l’ombra dels espies britànics que van actuar a favor dels soviètics). Després de la Guerra Freda, en nom de la raó d’estat, que ho tapa tot i tot ho permet. Et creies els espies de Le Carré perquè eren personatges versemblants, i perquè alguns dels seus llibres són en primer lloc bones novel·les i només circumstancialment novel·les d’espies. Però també perquè aquelles trames complexes no eren inimaginables quan veies la realitat. En el moment de la seva mort, una cosa que podem dir de John le Carré és que, després de llegir-lo, ja no et mires igual els telenotícies.